02/08/2016

Razmig Keucheyan. La naturaleza es un campo de batalla

Aquest és un llibre radical. Radical perquè va a les arrels de les problemàtiques ambientals que ens han situat a prop del col·lapse, però també perquè no defuig i més aviat abunda en les moltes implicacions i derivacions que té l’actual crisi ecològica. Enfront l’ecologisme de les “ànimes càndides” que creuen que la proximitat d’una catàstrofe anunciada, farà que la humanitat tregui el millor d’ella mateixa i s’uneixi en una mena de “pacte ecològic” que ens farà superar les divisions i interessos contraposats; aquest sociòleg i professor de La Sorbona creu que els antagonismes existents, els interessos contraposats no faran sinó accentuar-se amb la crisi mediambiental. El problema de fons rau en la relació establerta entre el capitalisme i la naturalesa, la qual acaba tenint conseqüències funestes a llarg termini, ja que la finalitat d’un sistema fonamentat en el lucre i el benefici individual rau en subjugar i mercantilitzar tots els àmbits del món natural. Com que els límits en els recursos són força evidents i com que l’escalfament global és un fet, les estratègies profundes dels Estats i de les economies dominants és prendre posicions per un futur que, essent molt benvolents, el podem definir com a conflictiu. Mai la geopolítica havia tingut tant a veure amb el medi ambient com ara. Les guerres del futur tindran a veure amb l’aigua, l’energia, els aliments i amb la pressió demogràfica. La societat encara no, però els exèrcits i les grans corporacions ja s’estan preparant i prenen decisions pensant en aquest escenari.

A La naturaleza es un campo de batalla. Finanzas, crisis ecológica y nuevas guerras verdes (Capital Intelectual, 2016), Razmig Keucheyan analitza la resposta del capitalisme neoliberal a la crisis ecològica, tot concloent que ha pres un camí invers al que caldria. No es replanteja el model econòmic predominant el sistema de producció i de consum vigent fonamentat en un malbaratament de recursos insostenible i en la generació d’un nivell de desigualtats insuportable, sinó en financiaritzar els riscos ambientals i climàtics. Així van néixer i progressar els “mercats de carboni”, els drets per a contaminar, els “derivats climàtics”, els “bons-catàstrofe”…. Tot un reguitzell de productes financers innovadors diguem que vinculats a la naturalesa i que es converteixen en nous actius subjacents sobre els que especular i fer negoci. Significa el triomf d’unes “finances ambientals” que emergeixen amb la crisi i que els Estats fomenten amb la finalitat de xutar endavant el problema de la insostenibilitat del nostre model econòmic, tot portant cap a les finances i les assegurances tots els àmbits de la vida. L’alerta de l’autor és clara: la incorporació de considerants ambientals al món de l’empresa no significa un avença fruit de la presa de consciència o de l’exigència dels consumidors, sinó un intent de redibilitzar aquesta problemàtica.