Vivim en un món on el que predomina no són els arguments, sinó la propaganda. El Govern espanyol així com els mitjans que li fan d’amplificador, porten un temps repetint no només que el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat, sinó que estem en el camí de la recuperació econòmica, l’expressió de la qual en seria el creixement del PIB durant dos anys consecutius. Encara que quan es mira a l’entorn no es percep real tal dosi d’optimisme, amb molts desocupats, pobres, exclosos i gent que no arriba a final de mes; és tanta la reiteració del discurs optimista i voluntariós sobre com anem a millor, que hom de la temptació de creure-ho. Viure sempre en la negativitat acaba per resultar molt depriment. Però les falsedats, o les veritats a mitges, per molt que es repeteixin, no canvien per elles mateixes l’estat de les coses.
Oxfam acaba de publicar un informe que situa les coses al seu lloc. Certament uns pocs –de fet, molt pocs- si que progressen, però no així la gran majoria de la gent que no ho fa, mentre un terç de la societat empitjora d’una manera notòria. La desigualtat creix de manera exponencial i imparable, donant raó a les paraules del premi Nobel de la Pau, Muhammad Yunus, quan va afirmar que la desigualtat és una bomba de rellotgeria per a la societat. Un món globalitzat on només 8 persones tenen el mateix que 3.600 milions de persones. Un sistema econòmic completament injust i, a més, totalment disfuncional. Res pot funcionar amb aquest nivell de desproporció. A Espanya, la desigualtat encara és pitjor i el seu creixement més exagerat que a bona part del món occidental. Només Xipre té uns ratis de desigualtat pitjors que els nostres dins la Unió Europea. Amb dades d’aquest any , el 10% dels espanyols més rics acumula gairebé el 60% de la riquesa. El patrimoni acumulat de 3 persones (Amancio Ortega, Sandra Ortega i Joan Roig) equival a la de 14 milions d’espanyols. Aquests terç d’espanyols més pobres, ha perdut en un any el 33% de la seva riquesa. El gap entre uns i altres no fa sinó augmentar de manera descontrolada.
Evidentment tot això no és fruit de la casualitat, sinó a polítiques públiques que no fan res per impedir-ho, quan no obertament actuen en favor de la minoria privilegiada. Tenim un model econòmic i una legislació laboral que no creen ocupació de qualitat amb salaris dignes, cosa que provoca que es recuperin els beneficis empresarials, però no uns salaris que van perdent capacitat adquisitiva. De manera paral·lela, la política tributària no frena aquest desequilibri, mentre esdevé incapaç de disposar d’uns nivells de recaptació que puguin sostenir uns serveis públics adequats. Les polítiques socials, a Espanya i a Catalunya, no només no han acabat amb la pobresa estructural, ni tan sols han evitat el seu augment. Ni la càrrega tributària és adequadament progressiva, ni tampoc ho són unes polítiques públiques que acaben per beneficiar especialment les rendes mitjanes i altes, i no pas a les que més ho necessiten. És molt eloqüent que a mesura que els salaris tenen menys pes en el PIB, siguin determinants en els ingressos de l’Estat. Les famílies aporten el 84% de la recaptació a Espanya, mentre que les empreses només ho fan en un 13%, quan fa set anys aportaven més del 30%. Quan tot això passa, quan aquestes dinàmiques no fan sinó aprofundir-se, no ens hauria d’estranyar que la política hagi perdut tota credibilitat i que la mateixa noció de democràcia estigui en crisi. De tot això que és fonamental per a la societat, n’han de parlar organitzacions com Oxfam, i en canvi no té cabuda en l’agenda ni en el debat polític.
