Una de les grandeses de la política són els girs inesperats. Dinàmiques que semblen imparables durant mesos, de sobte es frenen i fins i tot es capgiren. Tot depèn de saber utilitzar els temps i no només construir relats adequats, sinó de ser capaços de prendre mesures que la ciutadania entén que són les que toquen i que no necessiten ser explicades de manera complexa amb notes a peu de pàgina. El debat de política general del Congrés de Diputats a Madrid ens ha donat aquesta setmana una prova força evident d’això. La dreta fa molts mesos que està instal·lada en crear la sensació de quer la legislatura està acabada, que el govern d’esquerres està noquejat i amb fase terminal. Amb la col·laboració amb el seu gairebé infinit aparell mediàtic, han intentat generar l’estat d’ànim que tot plegat és un desori i han activat el to dantesc respecte de la crisi i la seva responsabilitat, així com la guerra cultural contra els plantejaments progressistes. S’ha obviat una raonable bona gestió de la pandèmia, tant en termes sanitaris com econòmics, la consecució de fons europeus extraordinaris per reactivar l’economia i alhora fomentar reformes estructurals. També es menysté que els efectes devastadors de la inflació són el resultat d’un conflicte geopolític que impacta a tot el món occidental i que el que resulta fonamental no és assenyalar els efectes amb el dit, sinó prendre mesures contundents per reequilibrar uns costos i una factura que la inacció provoca que ho paguin només treballadors i classes mitjanes, mentre uns pocs aprofiten la situació i acumulen beneficis escandalosos.
Les mesures econòmiques anunciades per Pedro Sánchez aquesta setmana es podrà dir que s’havien de prendre abans o bé que encara haurien de ser més dràstiques, però ben segur que són pertinents. Ajuts de veritat als que pateixen l’encariment de preus i la devaluació del seus salaris i mesures fiscals excepcionals de cara a que la banca i les empreses elèctriques cotitzin pels “beneficis caiguts del cel” en aquesta crisi i que són el resultat d’actuar de forma oligopolística injustificable per enriquir-se a costa de l’empobriment de la majoria. Mesures similars s’han pres a molts països europeus, hi governin socialdemòcrates o bé liberals. La recuperació de la iniciativa política per part del govern era absolutament necessària i ineludible, com ho era que el seu president amb aquest gir i rearmament cohesionés un govern que, certament, massa sovint ha fet massa soroll i ha transmès una imatge de desori. S’ha trencat el marc discursiu de la dreta, que s’ha hagut de refugiar en que aquestes són mesures “populistes” i en recuperar el recurs a ETA i el terrorisme de manera nostàlgica, com si l’esquerra hi tingués cap vincle i no hagés patit sobremanera la seva activitat en moments sortosament ja superats.
S’ha evidenciat amb el gir i el canvi de to que, de cara a les eleccions generals de finals de 2023 hi ha partit i que a la dreta aquest darrer tram se li pot fer molt llarg. Amb el rearmament ideològic i política de Sánchez i l’esquerra, el Partit Popular ha callat i no ha tingut resposta, quedant alineat amb els interessos obscens de les grans corporacions i amb les “beques per a rics” instrumentades per Díaz Ayuso. Feijoo ha quedat absorbit per la estratègia de la polarització extrema que va adoptar, ja fa temps, el seu partit i la seva imatge de pretesa moderació queda absolutament diluïda. Lògicament, tot queda a mercè de l’efectivitat de les mesures anunciades i a la capacitat de donar continuïtat al canvi de guió, que la ciutadania ho capti no com una mera escenificació puntual per sortir de l’asfíxia política en la que es trobava el govern central, sinó com una acció necessària, com el reequilibri imprescindible en el repartiment de la factura que genera la crisi i els seus devastadors efectes en la societat. En moments de preocupació i incertesa és quan la ciutadania requerim més de governs que actuïn i que ens transmetin que hi ha un pla, que exerceixin lideratge. Mentrestant, a Catalunya, s’actua com si tot plegat no anés amb nosaltres.
