El Poder en majúscula ens té tenallats, no tenim la clau per obrir la porta i marxar, restem tancats, i el pitjor és que no ens adonem, l’actual sistema és pervers, la destrucció sistemàtica dels Drets; socials, ambientals, de protecció del clima, de les persones, dels Pobles, de la biodiversitat, en definitiva, dels Drets humans, forma part de l’essència de la dominació, participar d’aquest falçmodel democràtic ens en fa complisses, voluntaris o involuntaris de la Barbàrie, només la disidència pot protegir el més preuat.
Tacticismes, partidismes, maniobres mediàtiques per a col·locar les fitxes correctament en el seu tauler, Partits, Sindicats, Institucions, tot s’hi val per a continuar el Joc. Som lluny de la profunda reflexió individual que ens prepari i altrament ens permeti assumir el FET, sempre vers un canvi real i revolucionar. No rebentarem la porta, ni com a Poble, ni com a Classe social. Nascuts als alegres anys del Babyboom, som uns porucs de l’Era més carbonitzada que mai s’hagi conegut, almenys a Occident, ara la confortable habitació se'ns cau a sobre, però no obrim la porta, el sostre ens esclafa, potser no del tot, apuntalem una mica, ens amaguem sota la taula, però restem atemorits, i malgrat el desastre, és millor restar immòbils que sortir corrents de la cambra.
Explorar nous escenaris individuals, de convivència social, econòmica i ambiental que permetin crear les bases d’una democràcia real, molt a pesar meu, s’està demostrant impossible. Només resta el Dret individual, acte Llibertari que et permet dir NO!, i si s’escau, simplement marxar.
Només amb abstracció, com a individus podem alliberar-nos, acte unipersonal, treure’ns de sobre les emocions culturals, els himnes, les banderes, tot allò que ens identifica i al mateix temps ens tenalla, ens classifica. L’exaltació del Jo unipersonal, davant el Poder i davant el Món. Un petit espai per a viure, respirar i Món per a caminar, no hi ha repte ni destí, una mentida més, tot es simplifica en poder caminar, en el Dret a caminar, per a Descobrir i no Parar. No és fàcil alliberar-se de tanta responsabilitat assumida, no donem importància a la immensa traïció a l’individu que estem duent a terme, i per tant ens sublimem i som encasellats, tal com fitxes d’un immens tauler d’escacs. Ja no decidim els nostres moviments, mai serem nosaltres qui farà l’escac i mat definitiu i acabarà la partida, però sí que serem els sacrificats en aquesta guerra estúpida, com a vulgars peons, això si abans no hem fotut el camp. A fer punyetes!
