Els orígens del Pla de gestió comarcal de residus al Vallès Oriental. Errors que convé no repetir.
El temps no passa en va, però és cert que hi ha temes que donen voltes en si mateixos, hi ha temes que s’han convertit en virus latents i recorrents, i de tant en tant em tornen febril, amb l’ajuda de l’escriptura vull intentar alliberar-los.
Durant la primavera del 92, quan a Catalunya es respirava l’èxit olímpic, des de la ciutat d’Hamburg, vaig escriure un mètode per a l’elaboració d’un pla de gestió comarcal de residus, seguint el model d’aquella ciutat i d’arreu a Alemanya; –Abfallwirtschaftstrategie- sempre la importància de les paraules en la llengua alemanya –estratègia d’una economia de les deixalles-, aquest model d’anàlisi i planificació amb el treball inestimable de l’Eduard Jiménez que hi possar ciència i estadística, ordre a l’idea i mètode de treball, dos anys després amb molts pocs recursos, i el suport dels meus socis d’empresa Joaquim Fradera i Ramon Ventura vàrem possar potes amunt la comarca del Vallès Oriental. Va nèixer el primer PGCRM de Catalunya (Pla de gestió comarcal de residus municipals), posteriorment la Generalitat aprovar per unanimitat la Llei de Residus 6/94.
El Pla de gestió comarcal de residus al Vallès Oriental, fou en poc temps eina d’estratègia política, especialment quan 1.200 milions de les antigues pessetes arribaren d’Europa, molts diners, la maquinària dels partits d’aleshores es possar en marxar, el bipartidisme del PSC i de CiU a la comarca era molt més evident que ara. De fet, als anys noranta, a Catalunya funcionava molt bé l’anomenat oasi català. El PSC i CiU manipularen el model, repartint algun cromo als minoritaris ICV i algun independent, i varen fer-se a mida el pla de l’economia de les deixalles fins a convertir-lo en el pla de l’economia partidista.
Fou l’época d’empreses com VERTRESA, empresa dels famosos Albertos, o bé RUBATEC, empresa formada per RUBAU i AGROTECSA, on un senyor amb nom de guerra mafiós, repartia a tort i a dret, en Luís Garcia, altrament anomenat Luigi, ex diputat i imputat conjuntament amb en en Macià Alavedra, el partidisme del PSC i de CiU feu possible que aquestes empreses foren les adjudicatàries de les infraestructures i la seva posterior i nefasta gestió dels 1.200 milions.
Finalment, un cop tots els recursos europeus foren malbaratats, dites empreses vàren desapareixer, i fou fins a dia d’avui el mateix Consorci públic de residus el que tingué que assumir la gestió o refer el desastre, hipotecant el seu futur, però muts i callats tots, es va fer el silenci, no fos cas que sortís la veritat i s’hagués d’assumir la responsabilitat com a mínim política d’haver perdut una gran oportunitat, la gestió de l’economia de les deixalles.
