Aquests dies, bona part de la gent està embrancada en fer els darrers equilibris abans de presentar la declaració de la Renda. Una part important de la població, per la seva desgracia, no li representa una feina gaire complexa, donat que la condició d’assalariat el posa en situació de transparència tributària i de poques possibilitats de fer artificis fiscals que li permetin escaquejar una part de la seva contribució al comú. Deia algú, el nom del qual ja no recordo, que pagar impostos era signe de civilització. Certament és així, però en els temps actuals hi ha la sensació, però també l’evidència, que pagar impostos només ho fan els que no tenen escapatòria, que és una qüestió de pobres, vaja. Els salaris tributen de manera inexorable segons unes taules ben explícites i situats en aquest punt, millor haver de pagar el màxim possible, doncs això seria símptoma de tenir un salari digne. El fotut és que les rendes de capital cotitzen poc, i disposen a més de mil-i-un mecanismes d’elusió o de frau fiscal per deixar de fer-ho o contribuir només de manera simbòlica, perquè no sigui dit. Les percepcions salarials cada vegada tenen menys pes en termes de PIB, però és més gran i creixent el seu paper de contribuents. Les empreses de l’Ibex paguen de mitjana per sota del 8% en concepte de beneficis, o bé les grans corporacions tecnològiques tan admirades per tots, no arriben ni al 2%. Deia el magnat nordamericà Warren Buffet, en un atac de sinceritat o de perdonavides, que no entenia un sistema tributari que gravava més el salari de la seva recepcionista que no pas els seus ingressos milionaris procedents de grans operacions especulatives.
El sindicat de Tècnics d’Hisenda ha publicat aquests dies unes dades que posen en evidència que les manifestacions voluntaristes de l’entorn governamental conforme ja hem superat la crisi, queden una mica fora de lloc. El nivell dels salaris no indica que la major part de la ciutadania hagi recuperat la capacitat adquisitiva perduda, ni el seu nivell de benestar. La meitat dels treballadors que tenim la sort de poder-ho fer, no arriba a ser mileurista. Una xifra que fa deu anys era considerada sinònim de mala remuneració i de precarietat juvenil, i que ara ha passat a ser l’objectiu salarial de molts. De fet, les dades són encara més depriments. Un 35% dels assalariats, el que significa gairebé 6 milions de persones, el sou que cobren està per sota del salari mínim interprofessional, que ara està situat als 707,7 euros mensuals. Un cobrament com aquest, impossibilita poder portar una vida digne i situa als perceptors en risc de pobresa i d’exclusió. Certament hi ha a qui les coses li van molt millor, però són més aviat pocs. Han augmentant els assalariats que estan en el tram superior que conté els que perceben més de 300.000 euros anuals, que es veu que ja són gairebé 150.000 persones. Una comparació que resulta odiosa però eloqüent sobre això que en diem desigualtat creixent: aquestes poques persones de l’estament superior dels salaris cobren globalment, el mateix que els gairebé sis milions de persones que tenen els salaris més baixos. Això, ni es progressar adequadament, ni en cap cas crea les condicions per superar la crisi econòmica i social. Més aviat es la demostració que s’està aprofundint.
