Hi ha una economia de l’exclusió i de la misèria que ha creat fenòmens curiosos com és que individus amb bicicletes i una caixa et portin a casa qualsevol necessitat o capritx, qualsevol dia, a qualsevol hora, faci fred o calor, nevi o plogui. Perquè això sigui possible cal una demanda suficient basada en comportaments aristocràtics de voler ser servits i que se’ns satisfaci qualsevol extravagància fora d’hora. El fet de permetre’ns-ho ens fa sentir que formem part de l’elit o d’un grup social privilegiat. Més que necessitat d’alguna cosa, volem sentir que, ni que sigui momentàniament, algú està per sota nostre, ens serveix, som reines per un dia. Aquest comportament el pot tenir tothom, no cal ser de casa bona i mals hàbits. Son precisament la gent més humil els que gaudeixen més de sentir-se distingits i rellevants. Entre els serveis prestats, predomina el portar menjar, “per no haver de sortir”, i la demanda augmenta exponencialment quan fa mal temps. A ningú se li acut pensar amb el patiment de qui fa la feina, “bé que els pago”, i tampoc es pensa en el perquè algú es veu obligat a acceptar un treball de merda d’aquestes característiques. Perquè hi hagi prou demanda com perquè, especialment de nit, els riders siguin els protagonistes del paisatge urbà, cal que els preus siguin molt baixos. I, malgrat l’esforç que suposa, ho són. Molta gent sense gaires possibilitats i expectatives no té més remei que acceptar formar part de la funció subordinada dels encàrrecs, per ingressar alguna cosa que es pugui assemblar, ni que sigui remotament, a un salari. Com que son molts els que han de recórrer a això, els preus són extremadament baixos. Els clients, fins i tot es poden permetre de reptar-se a fer l’encàrrec més difícil possible i donar alguna propina. En el nostre món, se suposa que el client, en tant que part demandant, no cal que tingui cap mena de considerant ètic o moral. Perquè?, si l’economia de mercat m’ho justifica tot.
Com en totes les modalitats d’economia de plataforma, perquè la intermediació sigui un gran negoci, es tracta de tenir uns costos exageradament petits. Aquí la fórmula és clara, es tracta de no tenir treballadors, ni les seves condicions ni càrregues. Món de falsos autònoms, que vol dir gent sense contracte, ni assegurança ni salaris garantits que per tal de donar-ne una imatge acceptable se’ls acaba situant com a petits emprenedors. Es parla dels riders com a persones que trien lliurement treballar pel seu compte, que prefereixen no tenir lligams i tenir la llibertat de treballar quan els vingui de gust. Treballadors postmoderns que es trobarien a gusta sense vincles amb cap empresa i posant el seu talent i esforç al servei, en cada moment, de qui vulguin. Lògicament, això és una fal·làcia que no se sosté, però en el nostre curiós món fins i tot hi ha víctimes d’aquest sistema que en branden les seves bondats, en una mena d’expressió d’esclavatge consentit.
Aquests dies es jutja el CEO de Glovo, Oscar Pierre, perquè la seva empresa no compleix amb una legislació de fa tres anys que no accepta la figura del fals autònom i que fa que aquests, siguin considerats per l’administració laboral com a treballadors a càrrec de l’empresa. Glovo, durant tres anys, ha sentit ploure. Deu 267 milions a la Seguretat Social, i el seu cap que va pel món amb pretensions de modernitat de l’emprenedor tecnològic, pot acabar condemnat a uns quants anys de presó. Té, amb un grau o altre de vincle, 60.000 ciclistes que reparteixen per ells a tot Espanya. Pertany al gran grup de repartiment a domicili europeu, l’alemanya Delivery Hero que continua operant al món amb aquest impresentable model de negoci. És prou evident, que si l’empresa es regularitza no té cap futur ja que l’impacte en el preu del servei el faria molt menys atractiu. Més enllà d’això, però, potser fora bo que no ens acostuméssim a establir relacions comercials amb empreses i sistemes que converteixen la necessitat d’ingrés dels més vulnerables en una economia cutre basada en l’explotació, que de moderna i tecnològica no en té res i que l’aportació en termes de valor, però també en servei, és nul·la. No estaria malament que, al fer un acte de consum, féssim servir algun filtre moral per tal de deixar d’actuar com uns miserables inconscients.
