En major o menor mesura tots hem fet alguna vegada el ridícul. En conec una que va anar al mecànic a demanar que li arregléssin el catèter en comptes del càrter, o tots una vegada o altre hem patit una caiguda en un lloc ben visible i ho hem intentat salvar amb la major decència possible. Hi ha gent però que sembla que se li enfoti tot. Aquests dies, per exemple, ha corregut la notícia d’una dona que demana la canonització -fer Sant- a Franco perquè segons ella se li atribueixen miracles com, atenció, curar un gat. Ja es veu que això no va enlloc, i que al màxim que aspira és a fer el ridícul. Així doncs, perquè ho ha fet? Doncs perquè hi ha un sentiment que sol esborrar i superar la vergonya i és l’afany de protagonisme. Amb la tonteria, la senyora aquesta ha tingut uns quants minuts de glòria i unes quantes pàgines de diari. I a més, amb la gracieta, ens ha colat el seu missatge feixista. Un ridícul rere un altre.
