La cultura i el coneixement com a suports bàsics de la llibertat individual y col·lectiva sobre la que es constitueix una civilització. Una defensa de com, en la línia de Spinoza, la veritable felicitat només pot consistir en la saviesa y en la recerca de la veritat, virtuts que són privatives de la raó humana. Rob Riemen és un pensador extraordinàriament interessant que, des dels Països Baixos, reflexiona sobre el gran poder transformador de les idees i de com la llibertat i la tolerància han de ser l’objectiu de tota política. Reivindica l’aparentment antic valor de la “noblesa d’esperit”, entesa aquesta com un grau de consideració i respecte a la raó i el saber, també als altres, que va molt més enllà d’una força més restrictiva noció de tolerància. Es tracta, a parer de l’autor, de recuperar i mantenir els valors clàssics de la filosofia i de l’humanisme, per tal de sostenir la societat i a nosaltres mateixos sobre valors perdurables i sòlids, no deixar-nos seduir per la vacuïtat del què és immediat, novedós i superficial. “Quin futur li espera a la democràcia i a la llibertat política quan la gent s’oblida de l’essència de la llibertat, ja no reflexiona i, en lloc d’obeir a la raó, es deixa guiar per la superstició, les emocions, l’angoixa, els desitjos i l’esclavitud?”, ens interpel·la.
A Nobleza de Espíritu. Una idea olvidada (Taurus, 2017) aquest pensador que dirigeix la Fundació Nexus, fa un recorregut molt estimulant per un seguit de pensadors que considera bàsics en la nostra tradició civilitzatòria i que ell demostra conèixer bé: Thomas Mann, Spinoza, Sòcrates, Walt Whitman, Albert Camus o Leone Ginzburg, per tal de fer-nos partícips de temes i autors que considera atemporals i que han tingut la valentia d’afrontar les qüestions fonamentals del món occidental tot defugint respostes simplificadores i reivindicant un ús emancipador de la cultura. Com aquests autors, Riemen creu més necessària que mai la figura de la intel·lectualitat compromesa amb la seva societat, cosa que implica no tant satisfer la vanitat humana, com interpel·lar, fer preguntes o, com deia Sòcrates, ajudar a “distingir” entre el que té valor i el que no en té. La única cosa que justifica l’existència d’intel·lectuals és la seva integritat i la seva responsabilitat amb el món de les idees. Això és, justament, la noblesa d’esperit.
