No es pot reduir el feixisme a una anomalia històrica que es va produir a l’Europa dels anys trenta. La pulsió totalitària és sempre present a les societats, com una malaltia endèmica, la qual espera les condicions adequades per aflorar i esdevenir epidèmica. Aquesta és la concepció d’aquest interessantíssim pensador holandès, el qual fent seves les paraules de Thomas Mann al seu exili nord-americà els anys quaranta, afirmava que tot i la derrota de Hitler als camps de batalla, el feixisme ressorgiria en altres llocs i moments, inclús als Estats Units, i que ho faria de manera enganyosa “en nom de la llibertat”. Els éssers humans som tant racionals com irracionals, i el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, la xenofòbia, l’odi, el desig de poder i la por. Com va escriure el director cinematogràfic Federico Fellini: “El feixisme sempre sorgeix d’un esperit provincià, d’una falta de coneixement dels problemes reals i el rebuig de la gent -per mandra, prejudici, avarícia o arrogància- a donar un significat més profund a les seves vides”. Hi ha un nou moviment polític a Europa que no fa més que explotar el ressentiment. Una postura política que no està alimentada per l’estupidesa, sinó per la semicivilització, reconeixible en l’ús continu que fa d’eslògans i retòrica. No cal oblidar, que el totalitarisme va guanyar el poder polític a Itàlia i Alemanya com a resultat de l’arrogància, així com la covardia i traïció de les elits socials.
A Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo (Taurus, 2018), Rob Riemen considera que, més que el fonamentalisme islàmic, l’amenaça més gran pel nostre món és la crisi inherent a la societat de masses: la crisi moral, la creixent trivialització i l’embrutiment de la nostra societat. Caminem a la deriva, arrossegats i empesos pels nostres propis desitjos i ansietats. Quan el llenguatge perd el significat, no pot existir cap forma de veritat i la mentida es converteix en norma. No hi ha una mesura per a les nostres accions i tot es torna subjectiu. El meu jo en particular, el meu ego, es converteix en la mesura de tot, i llavors l’únic que importa és que sento jo, que penso jo. El delicat ego com a centre de totes les coses, no tolera la crítica dels altres i no tolera l’autocrítica. El feixisme perviu com la politització de la mentalitat del rancorós home-massa. És una forma de política emprada pels demagogs, l’únic mòbil és l’execució i ampliació del seu poder, per a això explotaran el ressentiment, assenyalaran a bocs expiatoris, incitaran a l’odi, s’amagaran del buit intel·lectual sota d’eslògans i insults estridents, i convertiran l’oportunisme polític en una forma d’art amb el seu populisme.
