Sacre Bleu! (Reflexions després de mil milles en moto per terres franceses)
Reflexions després de mil milles en moto per terres franceses
El francès estàndard és un home baixet, prim, urbanita, educat, refinat, amable amb els estrangers, afrancesat en algun sentit que menja una cuina pesant però deliciosa en la qual abunden greixos, mantegues i canards cuinats de tantes maneres diferents com aquí fem amb el xai o el porc.
La França demostra la seva llegendària grandeur en una deliciosa homogeneïtzació que va de nord a sud, d’est a oest, i des de l’estat de les carreteres i la seva senyalització exacte fins al consum constant arreu dels seus productes nacionals amb poca tendència al consum del foranis.
L’immens teixit de carreteres de totes menes que França té crea una inextricable però comodíssima manera de fer país i conèixer racons, paisatges i llogarrets íntims, delicats, cuidats que, en la seva major part, semblen dibuixats amb aquell toc idíl·lic que tenen les il·lustracions dels llibres per a infants. Així, cada poble té el seu castell, canal, riu, rescloses amb comportes per fer-lo navegable i una història que no es cansen d’explicar i repetir amb elegància i naturalitat a tots els que la vulguin explicar.
L’educació i civilització dels seus ciutadans és exemplar i un pot abandonar pertinences prop del vehicle sense cap mena de preocupació ja que, en tornar, seguiran al seu lloc.
Sorprèn gratament l’esforç dels nadius per comunicar i deixar-se entendre, fet que contrasta amb la mal folla de casa nostra on l’engany al turista perdut i l’escarni dels conductors sense nord es resol a trompades o amb mala educació.
M’ha sobtat la lleu però notable variació del vocabulari bàsic que havia après a la infantesa a mans de Ramon Alabau, el meu mestre de francès, amb la realitat actual en què, com passa a totes les llengües, ha evolucionat i adoptat altres formes que, des de la meva desconeixença em sobten i em fan veure que fins i tot en el decurs d’una vida humana, les coses no son estàtiques, que el canvi és constant i que el vocabulari bàsic també canvia de manera incessant.
He de confessar que m’han fet una mica d’enveja, els francesos, amb el seu ecosistema social coherent, consistent, sòlid, ben indicat i senyalitzat tant i tan diferent del nostre en què el caos regne a tort i a dret. Envejo la seva sòlida convicció que el seu país és el millor, aquell xovinisme tan criticat per als que no manifestem aquest sentiment, que els dur a fer pinya i mostrar-se regulars, homogenis, fiables, sòlids i convincents el grau extrem.
Ara que el meu país no reconegut camina amb tentines cap a una existència dissociada de l’opressor espanyol, la qual penso que serà difícil sinó impossible d’assolir aquest any del senyor dos mil quinze, crec que m’agradaria ser francès per tot això que he dit i que encara que tingués aquest puto accent de les egües que els fa distingibles parlin la llengua que parlin, no estaria malament que aprenguéssim alguna cosa i que se’ns enganxés una mica del tarannà que els francesos exhibeixen amb orgull, discreció i seguretat.
Comparteixo amb Georges Brassens la idea que França és fotudament medieval. Sé que ell ho devia dir per altres motius més socials i més crítics mentre que jo ho afirmo simplement per aquesta exaltació de la seva gloriosa etapa medieval que va farcir de castells i runes magnífiques el seu país ple de turons i petits camps regats per rius immensos, verds i profunds on sempre penso, des del meu punt de vista d’home de valls i muntanyes ben definides del Pirineu, que deu ser difícilíssim orientar-s’hi correctament.
Val la pena visitar França i sadollar-se d’aquest esperit tan seu com perfectament exportable, d'aquest esperit que no sempre hem sabut entendre els de l’altra banda dels pirineus tan immersos com estem en la nostre disbauxa social, política, mental.
De tornada cap a casa, sempre miro amb la insistència de les cançons lentes de Brassens, de passar prop de o per Sète, recórrer La Corniche i enfilar-me a la Croix Blanche on de ben segur Brassens, Verlaine i Valéry cantaven amoretes en versos perfectes als seus amors que ara ja deuen passar la seva mort de vacances, entre el riure dels nens i les banyistes a l'ombra de les ombrel·les mentre contemplen la tinta blavíssima del golf de Lleó en un altre estiu menys de la meva vida que fuig com una mala puta.
Com diria la meva cunyada, Sacre Bleu!
PS les reflexions sobre les sensacions físiques de les mil milles al llom de la Yamaha XTZ1200 les faré en una altra entrada destructiva que somourà els fonaments de la fàbrica que Yamaha té a Iwata
