La tecnologia digital està modificant profundament les nostres vides. Condiciona ja absolutament la nostra percepció de les coses i ens reclou en una cambra en la que ja només ens sentim a nosaltres mateixos o, més ben dit, el “nosaltres” que ens han construït els algoritmes i del que ja difícilment podem escapar. Ens creiem hipercomunicats, però en realitat estem més aïllats i sols del que mai havíem estat. Una de les deformacions majors a la que ens ha conduit l’univers de pantalles entre les que ens agrada surfejar, és la pèrdua de tota privadesa i intimitat. Les xarxes socials, ens indueixen a restar sempre exposats a la mirada dels altres mentre que, paral·lelament exercim de voyeurs de les exhibicions impúdiques que fan els demés a les xarxes. Intentem omplir la buidor de las nostres vides previsibles i insubstancials a base de retalls de vides imaginàries que poc tenen a veure amb la realitat. D’això parla aquesta distòpica novel·la de l’escriptora argentina radicada a Berlin, Samanta Schweblin. Explora els límits de les noves tecnologies i la relació amb els éssers humans amb ella a través de diferents relats i protagonistes. I és que els Kentukis són una barreja de peluix i robot. Estan manejats per persones anònimes que s’amaguen darrere d’un ordinador i manegen el ninot al seu gust a la casa i a la intimitat d’un altre. D’aquesta manera, el peluix és l’accés remot d’un ciutadà a la vida privada d’altra gent. En la novel·la, Schweblin narra les relacions de diferents personatges amb els seus respectius Kentukis, tant des del punt de vista de “els amos”, com des del punt de vista d’aquells que decideixen romandre en l’anonimat i ser un peluix robòtic que viu després en una pantalla. Un invent que permet la temptadora idea de viure en altres mons i escrutar vides que no són la teva. Hi ha la insana curiositat d’observar, però encara més la pulsió malaltissa de desitjar ser observat.
A Kentukis (Random House, 2018), l’escriptora argentina consolida la seva aposta literaria fronterera tan en termes de contingut com d’estil, com ja queda palès en el seu magnífic llibre de relats Siete casas vacías, que va publicar el 2015 l’editorial Páginas de Espuma. A partir d’una idea insòlita, tecnològicament viable, i que vol ser com la metàfora de la nostra relació amb les xarxes socials, ens planteja la complexa, contradictòria i sovint poc edificant que tenim amb la tecnologia, i ens porta al límit de los nostres pulsions voyeuristes i exhibicionistes, tot encarant-nos als límits ètics que hauria de tenir l’assalt actual a la intimitat i la tendència a xafardejar amb els desitjos i la vida privada dels altres. Encara que la tecnologia té un paper central en la novel·la, el tema del que parla no és de les màquines, sinó de les persones que hi ha al darrera de la seva concepció i sobre l’ús que en fem. “El mal real darrere de la tecnologia és un altre ésser humà”, ha afirmat de manera clara l’escriptora en alguna entrevista. Un llibre interessant, estimulant i profundament inquietant sobre uns temps en que, en nom de la tecnologia, es tendeix a perdre tant el pudor com el respecte. Tot forma part ja d’un immens aparador.
