(Publicat a El 89 Nou, del dia 22/04/2016)
El dia dels enamorats no és demà, encara que ho sembli, és per Sant Valentí al final de la primera quinzena de febrer. Però gairebé seria imperdonable que un dia com avui, vigília de la gran diada de Sant Jordi, hom no parli de l’amor. Seria una ocasió perduda, precisament quan l’amor beu de les ocasions. Ja ho va dir en Miguel de Cervantes Saavedra, en la seva cèlebre i excel·lent novel·la “Don Quijote de la Mancha”: l’amor no té cap millor ministre per executar el que vol que l’ocasió. Així, doncs, aprofitant l’ocasió de regalar una rosa o un llibre, cada any per aquestes dates, s’inicia o es renova el compromís d’amor envers l’altra persona estimada, sense embuts i expressament evident. L’avinentesa del moment, fa que avui parlem d’amor.
L’amor no ha de ser, forçosament, físic, sinó que hom pot enamorar-se d’una veu, d’una mirada, d’una olor, d’una manera de ser, d’una elegància, d’una sensació de benestar … Demà hi ha qui manifestarà obertament l’amor per als llibres, per a la literatura; n’hi haurà que aprofitaran l’avinentesa per regalar una rosa o un llibre a la persona estimada; hi ha qui demà donarà el primer pas; n’hi ha que es lamentaran un any més no atrevir-se a tirar-se a la piscina per no ser rebutjat; n’hi ha que envejaran la sort que altres tenen sense fer tant; n’hi ha que lamentaran la mala punteria o la miopia d’en Cupido per no tocar, a parer seu, mai el cor desitjat; n’hi ha que seguiran somiant truites; n’hi ha que quedaran bocabadats, esmaperduts i al·lucinats perquè tindran un amor a primera vista …
De l’amor a primera vista, tothom en parla. D’exemples tots en coneixem per pròpia experiència o per experiència d’altres. Fins i tot en veiem molts exemples a les pel·lícules, sèries televisives o n’hem llegit en obres literàries, contes, novel·les i, per descomptat, en poemes. No hi ha prou espai per tants exemples. Ara bé, això que ens sembla tan evident, hi ha qui ho qüestiona, hi ha qui posa en dubte l’existència de l’amor a primera vista. Àdhuc alguns científics han dedicat temps i recursos per a investigar-ho, amb un intent de resoldre la qüestió, tot i que no ho han aconseguit. Després de concloure aquests estudis la cosa encara no està clara. N’hi ha que han demostrat que sí que existeix i n’hi ha que han demostrat que no. D’entre els primers, podríem citar un estudi de la universitat nord-americana de Siracusa, segons el qual l’amor a primera vista existeix perquè les sensacions de l’amor es poden donar en 0,2 segons després del primer contacte visual amb algú. Aquest estudi identifica dotze parts del cervell que s’activen coordinadament per tal d’alliberar substàncies químiques que indueixen a l’eufòria; aquest efecte seria tan ràpid que vindria a ser el que se sent com a amor a primera vista, pràcticament instantani. En canvi, en un recent estudi de la Universitat nord-americana de Northwesthern, liderat per la investigadora Donna Jo Bridge es demostra que l’amor a primera vista no existeix; l’argument seria que la memòria humana no és una com una càmera de vídeo, sinó que edita cada escena per crear una història, que encaixi en el present. En el treballa publicat al “Journal of Neuroscience” i que recull la plataforma Sinc, es diu que tots podem recordar un mateix episodi de forma diferent en cada etapa de la nostra vida i d’aquesta manera una persona que actualment està enamorada probablement recordaria que va experimentar amor quan va conèixer la seva parella i en realitat no va ser així. És a dir, que ens fem trampes mentals.
El sentit comú, el menys comú de tots els sentits segons diuen, ja pronostica que l’amor no es pot mesurar en termes científics perquè es tracta d’un sentiment molt profund i particular. I els científics ja poden fer les fórmules que vulguin però els costarà molt explicar perquè dues persones, precisament aquestes, s’atrauen i s’estimen i perquè cada any per aquestes dates quan compren una determinada rosa o un llibre concret ho fan pensant en l’altra persona. No poden demostrar per què l’amor mou muntanyes. Però les mou!
Jaume Salés.
