Certament que el que aquest ex-jutge anava dient per aquests mons de déu resulta força increïble, preocupant i evidencia una personalitat una mica particular. Sens dubte les hi fotia pel broc gros per tal de divertir i estimular la concurrència, pretenia destil·la dosis ingents d’optimisme per tal de demostrar que tot estava previst i no hi havia res tan fàcil i tan evident com que Catalunya seria independent en pocs mesos. Òbviament Santiago Vidal es va acabar per creure el seu propi personatge, i es va convertir en un megalòman, en un conspirador de saló, algú que es vantava d’estar escrivint la constitució de la república catalana, de tenir ja fetes llistes d’afectes i desafectes. La seva vanitat, l’ego desbocat, les ganes immenses de demostrar que ell estava en el nucli pensant del “complot” independentista i que era coneixedor dels detalls de la “insurrecció” el van acabar per perdre’l. Resulta curiós que, ara, qui més desacredita i condemna el jutge que havia estat fitxatge estel·lar del Procés, és una bona part de l’independentisme, el qual l’acusa d’haver disparat un tret al peu al mateix Procés i de no haver guardat la “astúcia” deguda que reclamava, ja fa temps, Artur Mas. S’actua amb Vidal segons la vella metàfora de “mort el gos, morta la ràbia”.
El tema però, té més calat i posa en evidència qüestions força preocupants. Cal recordar que ha estat justament un diari “desafecte” el que ha posat en el disparador a Santiago Vidal i les seves ínfules, i no pas els correligionaris d’Esquerra Republicana, partit pel que era Senador, ni les entitats i grups independentistes. Era un conferenciant preuat, i els dirigents polítics que el presentaven i assistien als seus actes, l’aplaudien i li reien notòriament les gràcies, sense que ningú alertés que havia perdut el cap o la moderació precisa. De fet, ara se’l condemna per “bocamoll” i no pas perquè el que digués no fos veritat o no tingués pretensió de ser-ho. Que se sàpiga, ningú del nombrós públic oïdor que el fruïa, l’esperonava i l’aplaudia ostentosament es va queixar de les actituds antidemocràtiques de que feia gal·la, ni el va denunciar per fer bandera de practicar notòries il·legalitats en nom del futur del país. El fotut és la cultura pueril i del tot s’hi val en la que una part de la societat catalana i els seus dirigents s’han instal·lat en nom d’una redempció que, en el millor dels casos, és pura quimera. Possiblement cap societat pot evitar que algú es cregui Napoleó i es passegi pel carrer com a tal, el que no es pot fer i exigir és que ens quadrem al seu pas i el saludem com si ho fos.
El món soterrat en que es juga a construir “estructures d’Estat” existeix, i té dotacions pressupostàries precises i algunes que no ho són tant. Hi ha qui diu tenir elaborades i tancades a pany i forrellat les “lleis de desconnexió”, i probablement es creu que és així. Hi ha qui expressa que ja està tancat l’acord amb Israel perquè ens financi, i amb Rússia perquè ens reconegui el dia que ens separem, i probablement també Donald Trump. Hi ha qui confessa que les ordres a donar funcionaris i polítics pel dia D ja estan redactades i a punt. Tanta frivolitat i tanta conspiració de pel·lícula dolenta de sèrie B, no sé si és per riure o per plorar. Hi ha qui argumenta i sosté tot això, i massa gent que s’ho creu. L’independentisme és ben legítim, però la independència de Catalunya, si és que ha de ser, respondrà a un procés força més llarg i complex i, sobretot, li caldrà gent més seriosa.
