Sempre he cregut que sovint les novel·les poden fer més pel coneixement de determinats temes complexos que no pas l’assaig. La ficció permet el recrear climes i contextos de comprensió, per proporcionar-nos una riquesa de matisacions que difícilment es pot fer amb l’estil i el llenguatge de l’anàlisi històric o sociològic. Aquest em sembla notòriament el cas d’aquest llibre que us recomano. El seu caràcter explicatiu sobre algunes realitats del món islàmic, però, no li resten interès des del punt de vista purament literari. És una història dura i crua, narrada amb un estil directa i sorprenent, en el que tres personatges conformen un calidoscopi sobre la realitat de les dones en les zones més obscures de l’integrisme musulmà. Estem davant una narració que sobta, que impressiona pel seu caràcter de tragèdia i que ens emociona profundament per la seva capacitat de descriure elements humans de grandesa enmig de tanta falta de raó, sotmetiment i violència. Algú va definir que aquesta novel·la estava escrita des de la fúria. És intensa, provocativa i emplaça a les ments benpensants del món occidental a plantejar-se que potser les seves “bones intencions” respecte de realitats que desconeixem, no són sinó una manera d’enganyar-nos tot volent quedar com a bondadosos. La realitat és més crua i la possibilitat de comprendre requereix un apropament més modest i amb menys conviccions preestablertes.
A El viento en la cara (Grijalbo, 2017), Saphia Azzeddine explica una dura història sobre una dona musulmana convertida en heroïna, malgrat ella mateixa, per no acceptar la submissió i la creença cega que l’integrisme fa d’unes regles, tot desproveint d’humanitat la seva religió. És un cant a la llibertat per part d’una dona que assumeix el seu destí al apostar per afirmar coses evidents pel sentit comú. El personatge de Bilquiss representa una condició femenina en el món islàmic que, sense renegar d’una cultura i confessió religiosa, no accepta la lectura que Déu hagi pogut condemnar a l’esclavatge i a la invisibilitat a la meitat del gènere humà. L’autora de la novel·la coneix bé aquest món. Nascuda al Marroc però establerta a França des de la seva infantesa, advoca per reivindicar i mantenir molts dels valors del seu món, els quals els occidental no valorem i fins i tot menystenim, en nom de la defensa del nostre model de vida, tot aferrant-nos a valors que, com l’hiperconsum, no tenen res de superiors. Una escriptora jove i polifacètica, també és sociòloga i directora de cinema, que crec que té molt d’interès i recorregut.
