El turisme és un fenomen que a les darreres dècades ha crescut exponencialment, i continua fent-ho. La pandèmia li va comportar una aturada puntual però, després, qui més qui menys s’ha llençat a practicar-lo com si no existís un demà. És un comportament global que descansa sobre una indústria ingent i sobre una promoció que l’activa de manera desaforada. Ha canviat la psicologia col·lectiva i ja només “som” en la mesura que viatgem. La finalitat del perquè ho fem no és gaire clara, ja que l’autenticitat de les destinacions s’ha perdut i, quan fem el turista, poc més anem a llocs que són idèntics i que estan ocupats per turistes. Però la qüestió és moure’s que això activa la despesa i el sector que hi està al darrera és sempre delerós de fer-nos noves propostes que, en realitat, són idèntiques a las que ja ens feia. Els vols són extremadament barats (o no tant) i internet ens permet somiar que qualsevol cosa que imaginem és possible. El resultat agregat de tot plegat, és que els 2.000 milions de persones que podem fer-ho, anem amunt i avall sense que ens importi gaire els efectes que això té. Les institucions i el negoci turístic, sempre de la mà, ens expliquen joiosos com anem batent rècords de visitants anys rere any, els seus evidents efectes no pas precisament positius no importen. El negoci és el negoci.
Aquest darrer any han visitat Espanya 84 milions d’estrangers. Més que mai. Aquesta temporada, ja gairebé tot contractat, ho millorarem i, probablement, superarem a França com a primera potència turística mundial. Tota una conquesta. A Barcelona venen 30 milions de visitants i poc importa l’efecte sobre una ciutat que ha desbordat, de molt, la seva capacitat de càrrega. Una indústria que li aporta, gairebé, el 15% del PIB. Diuen que és el nostre petroli però, com aquest, aporta només una riquesa aparent i els efectes colaterals són massa importants com per no tenir-los en compte. En realitat, resulta una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobre tot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hoteler que no estan radicats aquí, mentre que ens deixa unes poques monedes en el lloc de destí, deteriorament l’economia i les condicions socials. Les ciutats de Catalunya amb rendes mitjanes més baixes, són les localitats especialitzades en el turisme. El secret d’això, són els baixos salaris que es paguen i els contractes de temporada. Des del punt de vista econòmic, la especialització turística és sempre una aposta perdedora, pel territori i per la seva societat.L’activitat turística, quan és complementària, pot ser interessant per un país. Però quan posen tots els ous en el mateix cistell, resulta demencial. Els destins moren d’èxit. La saturació converteix, especialment les ciutats globals com Barcelona, en inhabitables. Una ciutat turistificada, a més de perdre l’encant, la seva singularitat, es converteix en una ciutat tan cara que, els habituals del lloc, no la poden pagar. Han d’acceptar que es converteix en un parc temàtic al servei dels visitants i dels que hi tenen muntat el negoci. Els del lloc són desposseïts de la seva ciutat, els serveis cars i dolents, ja no van dirigits a ells. La ciutat es gentrifica i de la seva àrea central i monumental cal fugir-ne. Situats en aquest punt cal plantejar-se quina és la finalitat de la gestió d’una ciutat: o bé millorar la vida dels que ciutadans, o bé explotar la marca, fer-la agradable i acollidora o bé dinamitar l’encant i benestar en favor del negoci especulatiu d’uns pocs que se’n apropien en forma d’hotels, apartaments turístics, gastrobars o botigues de luxe.
En el punt de saturació que es troben moltes destinacions turístiques, aquí i allà, i tenint en compte la dinàmica encara expansiva, comencen a haver-hi mobilitzacions de ciutadans que es queixen que aquest fenomen resulta insuportable a més d’insostenible. Passa a Barcelona, per també a Canàries, a les Illes, a Venècia, a Amsterdam… I, lògicament, anirà en augment. Són moviments d’autodefensa en la mesura que les polítiques públiques, potser excepte en el cas d’Amsterdam, no fan sinó posar-se damunt l’onada i brandar les xifres de constant creixement com un èxit. Resulta curiós però molt eloqüent que a aquestes expressions se les qualifiqui de “turismofobia”. Apel·latiu despectiu que el periodisme a fet seu i que no defineix de manera justa aquests moviments, sinó la capacitat d’imposar el seu relat que té el lobby de la indústria turística
