Aquest darrers dies s’han celebrat les proves de la selectivitat per poder accedir als graus universitaris. Grups de joves i adolescents, excitats i nerviosos, han trepitjat les aules universitàries per fer una prova que decantarà força el seu futur i que sobre el resultat obtingut hi recauen moltes expectatives. De fet, però, la selectivitat selecciona poc en relació a qui pot entrar o no a la universitat. Pràcticament tothom aprova. La funció selectiva la fa només de cara a quins graus i facultats universitàries es podrà encaminar en funció de la nota obtinguda i la nota de tall que hi hagi. Mil elucubracions i estratègies de cara a fer la propera preinscripció. Gairebé tothom es creu amb el dret de disposar d’un grau universitari. Hi ha, però, una algunes preguntes que ningú respon: Els estudis postobligatoris han de ser un dret o bé una possibilitat? Hi ha d’haver-hi una autèntica selecció perquè només hi accedeixen aquells que tenen el talent i la capacitat d’esforç per arribar-hi o bé ho universalitzem de tal manera que igualem els estudiants per la part baixa? El nostre sistema universitari és intel·lectualment accessible a tothom, és això més just o bé és una trampa que el que provoca és una devaluació de l’exigència, el nivell i els títols? Si els graus universitaris ja no segmenten i segreguen, cosa aparentment bona, no hem desplaçat aqueta funció a uns màsters que en la gama alta només són accessibles als adinerats? No hem establert un sistema falsament democràtic i meritocràtic on al final es recorre a la antiquíssima segregació per recursos? Però, també, ens podríem fer preguntes encara més genèriques: a què han de respondre les universitats? Han de formar intel·lectualment a ciutadans ben predisposats o bé la seva tasca ha de ser professionalitzadora? La darrera pregunta és clau i tothom ho entén com vol.
La matèria prima de les universitats són justament aquests estudiants que arriben formats i filtrats per la secundària, el batxillerat, els cicles formatius i les proves de selectivitat. Hi ha seriosos dubtes sobre si tenim l’ensenyament secundari i el sistema educatiu que necessitem i ens mereixem. Les mancances que es detecten, moltíssimes, no són imputables als professors, sinó a l’establiment d’una cultura educativa ocupada pels trastos i recursos tecnològics, així com per una societat que ha abandonat el valor de l’esforç i del saber, donant prioritat a les “habilitats”, les “competències”, tot denigrant el saber. Arrogància tecnològica, gamificació de l’aprenentatge, pèrdua de credibilitat i respecte als professors… Aquest dies es parla molt del baix nivell de comprensió lectora dels estudiants actuals, una característica bastant generalitzada als països de la OCDE, però que a Espanya i Catalunya resulta molt més que preocupant. L’informe PIRLS que serveix de comparació, pràcticament ens posa a la cua d’Europa i en descens. Més enllà de quatre articles de premsa que se’n han preocupat, mirem cap una altra banda i, com en tantes coses, en donem la culpa a la pandèmia. Immens error que ens condemna a seu un país dominat per la ignorància. Suècia és el primer país que fa enrere amb la tecnologia educativa i desterra l’hegemonia de les pantalles i recupera els llibres com a base dels processos d’aprenentatge en tots els nivells educatius. La lògica de la pantalla és la de la superficialitat, la recerca d’estímuls canviants, la sensació de que no cal fixar res perquè tot és a l’abast d’un clic… Si no es llegeix de manera atenta i pausada, cosa que només et permet el llibre, no es fixa ni llengua ni coneixement. Quan fas testos de cultura general, en qualsevol nivell educatiu, et cau l’ànima als peus.
L’entrega educativa a la tecnologia de les darreres dues dècades ens ha fet confondre el què és urgent amb el que és important. Les pantalles, internet, no les hem utilitzat com un complement, una eina educativa o un recurs, sinó que ha ocupat el centre de la formació. Hem substituït la transmissió i adquisició de coneixement; procés llarg que requereix concentració, esforç i treball, en una dinàmica lúdica i insubstancial amb la pretensió de proporcionar només habilitats professionalitzadores. Res ha de ser difícil i suspendre es considera una anomalia que el mateix sistema educatiu en culpabilitza a qui gosa fer-ho. Frustració dels professionals de l’educació i apatia i desconnexió per part dels que haurien d’aprendre. Hi havia un antic professor que el primer dia de classe deia als estudiants que els aprovaria a tots ja que, en tot cas, els que mereixessin suspendre, ja ho faria la vida. El problema és que amb aquesta filosofia que impregna la cultura educativa actual, la vida el que fa és suspendre’ns a tots.
