Difícilment tornarem a viure res comparable al que ha provocat l’independentisme aquests darrers dies a Catalunya. Havia de ser històric, i ho ha set, però no justament en el sentit que havien promès. Bona part de la ciutadania de Catalunya hem esgotat en poques jornades les reserves que teníem acumulades de vergonya aliena. Com ja ens temíem, l’engany perpetrat és de proporcions bíbliques i el ridícul escenificat al món, estratosfèric. Mai ningú en aquest país havia enganyat tant a tanta i gent durant tant de temps. La desproporció entre el que ens asseguraven i el que podien ha superat qualsevol abisme imaginari. Només hi havia relat, i res més. Com en la faula, els “reis republicans” han evidenciat que no tenien camisa. La implosió del propi moviment independentista una vegada van topar amb la realitat, ha donat lloc a un grandiós esperpent del que encara sembla que se’ns reserven noves pàgines. De totes maneres, situats en aquest punt, de poc serveix continuar analitzant els detalls grotescos d’aquesta impostura. Acabaríem fent servir adjectivacions políticament poc correctes que res ens aportarien de bo cap al futur.
Crec que l’estratègia política més encertada, també l’actitud ètica i moral més adequada, és abandonar enfrontaments i retrets i no acceptar la lògica del frontisme. Celebro que alguns partits –més aviat pocs, la veritat-, estiguin per aquesta labor encara que estarien legitimats a demanar responsabilitats. Hi ha una immensa fractura política i social la qual el sentit de la responsabilitat indica que s’hauria d’iniciar la seva reparació. No ens podem acomodar al conflicte perpetu. D’aquí a les eleccions del 21D seran molts els que continuaran cavant la fosa de separació, tant d’un costat com de l’altra. És fàcil, quan tots es creuen disposar de sòlides raons que els avalen per fer-ho. Encara que costarà refer-se de tot què ha passat i de poder recuperar la confiança en unes institucions catalanes que han estat arrasades pels mateixos que deien voler-les potenciar, caldria recomençar el camí per tornar a fer de Catalunya aquell lloc prou interessant per viure i conviure en la diversitat, que de fet és el que havia resultat gairebé sempre. Un lloc obert, lliure, modern i innovador com era abans que s’imposessin idees sectàries i excloents que en algun moment semblat recrear una versió europea del Macondo de García Márquez. Caldria començar a reconstruir un espai central en la política catalana basat en el diàleg, la concertació i el predomini d’un catalanisme realista i integrador. Per això, seria bo que almenys una part de l’independentisme fes autocrítica i es replantegés una estratègia immediatista que no podia portar enlloc.
Calen ponts, encara que obligui a donar pàtina de credibilitat a reconvertits a la moderació de darrera hora; com caldria també que es moderessin alguns amb tendències venjatives i no precisament obertes que no corresponen. No ho solucionarà l’aplicació del codi penal, un tema el qual té un potent rerefons polític. Qualsevol sortida passa per eludir la judicialització, i em temo que això costarà. Hi ha dirigents polítics que haurien de fer un pas al costat, encara que no el faran. Pel bé de tots i pel bé del mateix independentisme. Si queda sentit de la dignitat a aquells que era possible i que tenien quan tot era un grandiós “farol” ara posat en evidència, haurien de tocar retirada i potser demanar alguna disculpa, ni que fos als seus. Em temo però, que haurem de conviure amb una part de la política i la societat catalana fortament “batasunitzada”. És com a mínim l’opció de supervivència d’ERC i la CUP. No és un escenari gaire engrescador. Cal tenir molt en compte el grandiós i mobilitzat moviment social que ha aixecat durant els darrers anys el relat independentista. Potser la part de la societat que tant ha empès i donat suport a El Procés, també hauria de reflexionar i, sense que s’hagi de renunciar a cap convicció, acceptar que hi ha hagut un escalfament impropi i que s’ha empès i esperat el que era una quimera. Escoltar el cant de les sirenes, per més plaent que resulti, no porta sinó a embarrancar en els esculls de la realitat.
Posdata. Quina paradoxa! La mateixa tarda que el Senat va aprovar l’article 155, una mica més tard va ratificar l’aprovació del CETA, el controvertit Tractat de Lliure Comerç entre l’Europa i el Canadà. El què són les coses, un tractat que, justament, liquida ja gairebé definitivament qualsevol pretensió de mantenir la sobirania de la política sobre l’economia a gran part del món occidental. Liquidat el tema en menys d’una hora. No n’ha fet esment gairebé ningú. El què és urgent sempre acaba per desviar el focus i la mirada del què és important.
