En les èpoques que vivim i coneixem, el PP és un ens a expulsar de qualsevol òrgan o govern. Vaig tenir la certesa que els companys d'IU-Extremadura s'equivocaven en no col·laborar en l'expulsió del PP del govern autonòmic, tot i que signifiqués donar suport explícit al PSOE. Tot i havent-t'hi de portar una pinça al nas, la via més correcta era l'andalusa. Però el PSOE sempre ha acabat mossegant la mà que els hi hem estès. Tenir controlat al PP, però, sembla més senzill. Només cal dormir amb un ull mig obert i la pistola carregada sota el coixí. Aquests no enganyen.
Mentre alguns companys pactaven acords i llistes per encapçalar IU-Federal amb Àngel Pérez i la "màfia" d'IU-Madrid, jo em mantenia amb una situació de desconfiada alerta. Tinc clar que aquesta gent, la "caspa" més que la "casta", sobra en IU-EUiA i que el futur de les nostres organitzacions passa per una renovació profunda de persones i mètodes (més que programa). Vaig tenir la certesa que la nova generació d'IU representava la solució. Avui la caspa encara hi són i molts de la nova generació no parlen de canviar IU, sinó de "superar-la". Fins i tot els que van pactar amb Pérez i cia.
L'esquerra és plural i ens ha d'unir el compliment d'un programa comú, més que una ideologia o identitat, sempre ho he defensat. En unes organitzacions de l'esquerra transformadora ancorades en debats interioritzats i dirigides per cúpules atrinxerades, vaig tenir la certesa que la irrupció de noves organitzacions farien de lubricant per aquesta unitat, basada en noves formes de fer política i organitzar-se. Però sembla que a alguns, de tant empatitzar amb els Botin, els hi ha vingut el gust per les unions via opa-hostil. Així, tots serem "ni d'esquerres ni de dretes", que tant és, i diluirem sigles amb anys de lluita per a major glòria d'individualitats que no mostren cap rebuig a unes, més que evidents, mostres de culte a la personalitat.
I així és com un servidor es va quedant sense certeses.
