Senyores i senyors del govern, que els implementin pel cul
Amb l’inici de l’any 2018 i amb la revisió de les causes obertes als líders catalanistes/independentistes empresonats amb mala folla pel govern central de l'estat espanyol, entenc la seva declaració de renuncia als ideals independentistes davant la perspectiva d’un munt d’anys de presó. L’entenc perfectament i penso que la majoria faria el mateix perquè, ens agradi o no, de moment, l’estat espanyol té la paella pel mànec. Hi ha massa a perdre en el camp de les llibertats personals i els moments èpics i heroics potser ja no pertanyen en aquesta època perquè, potser, els herois varen morir fa segles amb Ivanhoe, Sant Jordi i el drac quan no calien les piulades llunyanes. Tanmateix, no entenc, i ja no podré entendre mai, els descarats intents de fer-nos entrar el clau per la cabota, o, amb una expressió més actual, de fotre’ns-la doblada fins el fons, quan ara afirmen que la DUI no era la via. Senyors, d’això se’n diu tenir-los quadrats. Tampoc no entenc com es va planificar una rebel·lió des d’una innocència tan absoluta, tan poc meditada, tan poc preparada i com es va donar per descomptat que la tan socorreguda població, colpejada, oprimida i enganyada bilateralment no ens n’assabentaríem, tard o d'hora, del descomunal engany de tot plegat. Total, devien pensar, els podem enganyar anant i tornant. Que m’enganyessin els de Madrid ja ho havia assumit, però creia en el nou ordre republicà que ens proposaven els líders de casa, però ara sé que no toleraré que m’enganyin de nou d’una manera tan roí, mesquina i vil. Es veu que no hi ha pasta per declarar una república, ni planificació intel·ligent... ni collons, i punt. I aquí ja entrem en allò tan clar que si sempre es fan les mateixes coses sempre s'obtenen els mateixos resultats. Senyors, ja cansa tanta collonada. Canvieu d’estratègia o endreceu-vos, que costa molt poc cridar enaltits consignes alteroses i renunciar-hi després amb qualsevol excusa. I ara, als propers dies, ja ho veureu, diran que era una jugada mestra, que ja ho tenien tot previst, tornaran a ballar-la i esperaran que ens els creguem de nou com submisos xais descerebrats. Amb mi, que no hi comptin pas. Com sempre, la població del carrer som els que pagarem els plats trencats. I sovint tinc la sensació que els plats ens els han trencat a les dents, amb mala folla i premeditació, per perpetuar el seu status tan erroni d'autoproclamats semidéus menors de pa sucat amb oli. Senyors, vagin-se’n tots a Brussel·les a fer piulades enigmàtiques, afirmacions irrellevants i que els implementin pel cul. Apa, a cagar a la via (la que vulgueu).
