(Article publicat a El 9 Nou el divendres 27/05/2016)
El comptador ja s’ha posat marxa enrera i només queden, sense comptar aquest, quatre caps de setmana perquè es posin de nou les urnes per votar un govern d’Espanya. Si sembla que va ser ahir que ho fèiem! Des de l’última vegada hi ha hagut un desgovern considerable. Les Corts espanyoles s’han oblidat de la seva tasca mostesquiana i independent de legislar i s’ha convertit en un feu de retrets dels uns amb els altres; fins i tot, per esperar que el Cap d’Estat tornés a convocar el poble, en l’hemicicle s’hi va representar una mena d’obra de teatre, d’aire tràgicòmic, que no va acabar d’agradar a la concurrència perquè ja se sabia de bell antuvi quin era el final i que no acabava bé. El que va aconseguir aquesta funció és perllongar la vida al govern en funcions, que ja dura més que aquelles piles. 
Ara bé, el guió podia haver estat un altre si la persona que, per gràcia constitucional, viu en un palau del “género chico” hagués reunit a tot l’elenc polític, no per fer-se una foto d’un en un davant d’un quadre que de tan veure’l per televisió ha perdut la gràcia si és que en tenia, sinó per forçar un govern pactat que només tingués com a única missió aprovar, pel tràmit d’urgència, una llei electoral –o reformar l’actual- consistent a instal·lar, que ja seria hora, un sistema de doble volta a l’estil dels nostres veïns francesos, per exemple. Això ens hauria estalviat molt mals de cap a nosaltres … ell inclòs.
I per les nostres contrades, què? Doncs els de la banda nord-est de la Península Ibèrica tampoc que no riguin gaire perquè la cosa no està per tirar coets. Un President elegit per sorpresa a l’últim moment, al més pur estil literari, que presideix un govern pactat, segellat, acordat i ben lligat per un Presidenciable que ja no hi és intenta pilotar una nau que havia de posar rumb, a velocitat de creuer, cap a Ítaca però que, mancat de combustible –llegeixi’s pressupost- es dedica a fer rutes per aquí a la vora, com si d’una golondrina es tractés, jugant-se els quartos amb uns mariners que a vegades sembla que estiguin més pendents d’amotinar-se que de remar tots en el mateix sentit. Sort n’hi ha que a vegades es rep l’ajuda exterior d’algú que, quan menys se’n parlava, decideix prohibir alguna bandera i així es torna a revifar la flama a l’estil fuenteovejunero. D’aquesta manera, la convivència entre les estrelles celestes, les de la grada i les del camp van conviure tranquil·lament, a pesar que la realització televisiva es va entossudir a amagar el cent per cent de la realitat. Sobre la prohibició, hom podria recordar una faula d’Isop d’una mona elegida reina i la guineu, escrita per explicar que qui pren decisions a la babalà, a més de fracassar, pot exposar-se a fer riure. Resumint molt diu que en una reunió de bèsties va ser elegida, com a reina, una mona; la guineu envejosa per aquesta elecció va voler demostrar que s’havien equivocat en l’elecció. Per això, va convèncer la mona perquè anés a un lloc on hi havia un tros de carn posat com a parany fent-li creure, a la mona, que anaven a descobrir un tresor; la mona en veure el tros de carn s’hi va atansar i va caure en el parany. Llavors, mentre la mona protestava a la guineu per haver-la enganayada, la guineu li va etzibar: “tu que ets tan talossa, vols governar les bèsties?”.
Coincidència o no, però, les eleccions d’aquí a un mes coincideixen amb unes dates que tenen el seu què, són poc després de la nit de Sant Joan, la nit màgica. Aquella nit que, en molts llocs de Catalunya, si hi ha bona lluna, totes les fades surten i es troben en assemblea i després de cantar i ballar tota la nit marxen disparades per tot arreu escampant el seu poder. Davant d’aquest panorama, per molta gent les fades poden ser la seva última esperança perquè si elles no ho arreglen i no hi posen remei …
Jaume Salés
