Ens parla en primera persona una bibliotecària que té més de vint-i-cinc anys d'experiència. Entenem doncs que no es tracta d'una dona excessivament jove. Ella és l'encarregada de la secció de geografia de la biblioteca on treballa i el seu anhel és arribar a la secció d'història. Tota la novel·la és un monòleg intern, sense diàlegs ni punts i a part. Un text seguit on la protagonista i narradora encadena un seguit de meditacions, pensaments i afirmacions sobre la seva professió i el món dels llibres. També ens parla dels seus anhels, del seu enamorament d'un dels usuaris de la biblioteca, bastant més jove que ella i que mai s'ha dignat a mirar-la com un ésser humà, ja no diguem com a una dona.
El cert és que teòricament està parlant amb un home que s'ha trobat al soterrani on està situat el seu lloc de treball, però el cert és que parla amb ella mateixa i tot el seu monòleg està impregnat d'una soledat absoluta: no té a ningú més que als seus llibres.
L'autora té tocs d'un humor força negre, molt fosc i una manera d'expressar-se molt propera a la parla oral i plena de col·loquialismes. Una primera novel·la que ens mostra el potencial de la seva autora, però que a mi m'ha deixat una mica freda, potser és que havia llegit crítiques molt bones i esperava quelcom més del que he trobat.
