01/09/2022

SINÁNTROPOS

 

Sinántropos. Carlos Bassas

Amb 'Justo' em va captivar, 'Soledad' va fer que m'enamorés per sempre més de la seva prosa i, ara, 'Sinántropos' ha vingut per acabar de donar la raó als seus predecessors: Carlos Bassas s'ha convertit en un dels meus autors de capçalera.

Les tres novel·les comparteixen estil, forma i sobretot el tipus de personatges que les protagonitzen. Gent norma, del carrer, que no són l'elit de cap ciutat més aviat tot el contrari, però que són els que et roben el cor, els que calen a la teva ànima i t'acompanyen molts dies ( inclús setmanes, mesos i fins i tot anys… encara recordo com si fos ahir Soledad) després d'arribar al punt final de la seva història; històries de perdedors, mai guanyen, no tenen opcions, ni oportunitats, però tenen àngel.

Aquest cop és Corto, un jove sense sort, condemnat al fracàs; que torna al barri que el va veure néixer i créixer buscant venjança —tot i saber que hi haurà danys col·laterals, molts, masses…—, qui pren el protagonisme absolut per parlar-nos d'amistat. De les amistats que van ser i van deixar d'existir, que mai tornaran a existir i sempre recelen del retornat.

Sabrem que va ser de Corto durant la seva absència, ni més ni menys que deu anys. No es va moure de la ciutat, només va travessar la frontera invisible entre barris de diferents estatus socials i es va establir unes quantes parades de metro més enllà, emportant-se amb ell el seu infern particular, aquell que mai l'abandona i al que mai oblida, el mateix que el farà tornar sent un altre, sense haver deixat mai de ser ell.

'Sinántropos' és una lectura dura, com la vida dels seus protagonistes; escrita amb aquesta prosa tant directa com poètica que es marca de la casa, senya d'identitat de l'autor.
És una novel·la IMPRESSIONANT—així amb majúscules —que no pots deixar de llegir i que a mesura que avances la lectura no vols que acabi, perquè és comuna droga en vena i en necessites més i més.