(Article publicat al bisetmanari El 9 Nou, el dia 22/09/2017)
A l’hora de retolar els carrers i places, a les grans ciutats, hi ha una reglamentació que intenta regular, amb certa lògica aquesta tasca i, en alguns casos fins i tot, hi ha una comissió d’estudis designada a l’efecte. Se suposa que tota aquesta gent estudia la proposta i n’elabora un informe suficientment cuidat i detallat de tots els pros i contres. En els pobles i ciutats més petits, sovint, es fa sense cap informe previ i sense cap lògica prefixada; simplement s’atén la petició d’un o varis veïns al respecte i el Ple decideix. Sigui d’una manera de fer o d’una altra, seria aconsellable estudiar un poc la viabilitat o no i l’impacte vers la població de la decisió de posar o no, o de treure o canviar el nom d’un carrer o plaça. Per exemple, no sé si se’n van adonar quan ho van acordar, però no sembla del tot lògic que el Carrer Jacint Verdaguer, a Vic, talli perpendicularment el Carrer Bisbe Morgades. Segur que es va fer de bona fe, però aquest enllaç, en principi, etern es podia haver evitat. A vegades sí que l’efecte és buscat i s’aconsegueix cridar l’atenció. Ara em ve a la memòria el reportatge que es va publicar en el periòdic que té per nom un quart i cinc minuts d’una hora, sobre els noms de carrers i places d’Espanya curiosos i n’hi ha per sucar-hi pa: “Cantando bajo la lluvia”, “La ventana indiscreta”, “La Plaza del Moco”, “Válgame Dios” o “Salsipuedes”.
Malgrat tot, sembla que determinats noms de persones haurien de ser indiscutibles per poder-se inscriure en la placa d’un carrer o plaça. Aquella persona que ho ha donat tot per al seu poble, que ha aconseguit que el seu poble sigui conegut arreu, que no ha renunciat mai a dir que va néixer o créixer o viure en un lloc … aquestes persones haurien de tenir guanyat el dret a ser 
nom de carrer o plaça. També aquelles persones que han contribuït amb la seva manera de ser o per la seva professionalment a millorar la humanitat. Hi hauria d’haver un consens social en això, independentment d’on hagin nascut, viscut o mort perquè puguin ser posades com a nom de carrer. Per això hom no podria entendre que alguna d’aquestes persones que reuneix les condicions que acabo d’esmentar, se li vulgui negar el fet de donar nom a un carrer o plaça, o bé que, pitjor encara, se li vulgui retirar. Ad exemplum, com se li pot negar donar nom a un carrer o plaça a algú que és capaç d’escriure amb aquesta sonoritat i elegància: “Ayer soñé que veía / a Dios y que a Dios hablaba; / y soñé que Dios me oía … / Después soñé que soñaba”? Quatre versos, quatre meravelles sonores. Quant més els repeteixes més bé sonen! O aquests altres: “Nuestras horas son minutos/ cuando esperamos saber / y siglos cuando sabemos / lo que se puede aprender”?
Doncs resulta que, segons informacions periodístiques, l’autor d’aquests versos, Antonio Machado, va estar a punt de ser enviat a la paperera de la història amb l’excusa de donar compliment a la llei de la memòria històrica a Sabadell, segons un informe. Vull creure que ha estat una informació mal recollida o mal transmesa o tergiversada. Si fos certa la notícia, seria molt greu que l’autor de l’informe que ho avalava no sabés que en Machado va ser una víctima de la guerra civil espanyola i que es va haver d’exiliar, morint al cap de poc i que la seva tomba a Cotlliure és un símbol encara ara contra la dictadura i la repressió que hi va haver a Espanya fa uns vuitanta anys. Precisament, la llei de memòria històrica l’hauria de protegir i recordar, en comptes de fer-la servir per condemnar-lo, com a mínim, a la desmemòria! Em tranquil·litza saber que l’Alcalde de Sabadell, Maties Serracant, ja ha tallat la polèmica dient que Machado continuarà donant nom a un carrer de la ciutat. Quanta raó tenia aquest poeta quan va escriure que: “De diez cabezas, nueve embisten y una piensa.” Encara ara és d’actualitat.
Jaume Salés.
