Portem uns anys amb seriosos problemes de sequera. Afecten a l’agricultura i posen en perill el subministrament de boca degut al notori esgotament de les reserves acumulades per abastir-la. Hi ha una part circumstancial en això degut a la oscil·lació natural de la pluviositat, però també l’evidència d’un problema de fons que té a veure amb l’escalfament global i un canvi climàtic que, com es veu amb molta diversitat de fenòmens, ja no és una possibilitat o un perill, sinó una realitat. Hem estat poc previsors en els efectes sobre el clima de la nostra activitat frenètica i la naturalesa ha començat a passar-nos la factura. I, certament, en pocs temps sembla haver-hi una acceleració dels efectes que resulta angoixant. L’aigua serà cada vegada més un bé escàs i com a bé públic insuficient i de necessària dosificació haurà de ser tractat. Està escrit que en el futur immediat l’aigua en forma de pluja disminuirà i, encara que haguem estat poc previsors, caldrà fer-hi alguna cosa. La bona notícia, és que hi ha marge. Però disminuirà la possibilitat pel mal ús i pel malbaratament que venim practicant. Abordar el tema de manera profunda resulta ineludible pels poders públics. Sembla que els hagi agafat per sorpresa i amb el pas canviat. No han fet gaire més que campanyes voluntaristes per conscienciar-nos com a ciutadans, com si dels nostres hàbits en depengués la solució. I no és així.
Situem el problema. A Catalunya consumim anualment uns 600.000 milions de metres cúbics d’aigua, 500.000 milions dels quals són aigua de la xarxa. El 72% del total va a l’agricultura, el 9% a la indústria i, només, un 19% va la consum domèstic. Encara que tot es pot millorar, la indústria, a base de normatives, ha fet força bé la seva feina. La paga cara i està obligada a depurar i reciclar. En el consum domèstic, més enllà que no està de més filar més prim en els nostres hàbits, el que tenen nombrosos problemes de malbaratament són unes xarxes de distribució urbana, antigues i amb escàs manteniment, on es perd entre el 20 i el 30% de la que hi circula, segons visions més optimistes o pessimistes. Fer més eficient i segura la distribució permetria un estalvi grandiós. La partida gran de l’aigua, amb molta diferència és el regadiu agrícola i el consum ramader. L’esforç més grandiós de racionalització i eficiència s’hauria de fer aquí. No es tracta de posar en qüestió la importància econòmica i social de l’agricultura i la ramaderia, del que té de significativa que és aquesta activitat. Però el problema principal és aquí i no en la despesa que fem a cas rentant-nos les dents. El preu irrisori amb que l’obtenen, no ajuda. No hauria de ser acceptable el reg per aspersió o la, practicada forma encara, de inundar els camps. Hi ha procediments moltíssim més estalviadors i eficients amb sistemes de gota a gota. Però, perquè invertir-hi si no hi estàs obligat.
Es podria avançar molt en un millor ús de l’aigua implantant de manera generalitzada la seva recuperació i reutilització, amb sistemes de recirculació. No ho podem fiar tot a l’aigua caiguda del cel. El concepte de claveguera on van a parar aigües grises i negres l’hauríem de desterrar. Gran part de l’aigua que utilitzem, de fet gairebé tota, adequadament tractada amb depuració biològica pot tornar a la xarxa o bé es pot fer servir en el regadiu. Si, es obvi, calen obres d’infraestructura, normes clares i decisions polítiques més previsores i agosarades de les que hi ha hagut fins ara. El recurs al sistema de dessaladores del mar que hi ha qui creu que és la panacea només pot ser complementari, ja que els costos energètics en fan un sistema molt poc sostenible. El luxe de mantenir verds els camps de golf a l’estiu i omplir incomptables piscines privades que proliferen arreu, caldrà plantejar-s’ho. Com també uns contingents turístics insostenibles a Barcelona o a les poblacions d’estiueig, no només pel consum d’aigua, que no semblen gaire compatibles amb les necessàries restriccions estivals. El que no aporta res a tot plegat, és una cert missatge de “culpa” que fan en aquest tema les autoritats en relació als ciutadans. Calen polítiques, inversions i mitjans per atacar l’arrel del problema i, a ser possible, pal·liar-lo. Apel·la al voluntarisme culpable, en això com en altres tantes coses, dona pel que dona.
