Barcelona té ja una llarga historia de fer-se i refer-se a cops d’esdeveniments. Les grans Exposicions Internacionals, de 1888 i de 1929, van mostrar al món la fortalesa de la ciutat industrial i varen permetre inversions i donar-se a conèixer al món. El Congrés Eucarístic de 1952, en ple franquisme, a banda de refer més o menys la fe dels catalans va deixar com a resultat un barri d’habitatges socials i promocionar un temple de la Sagrada Família que encara no havia estat víctima de la desmesura dels successors de Gaudí. El 1992, probablement va viure la ciutat l’acte de promoció més emblemàtic i d’exhibició de modernitat que va tenir com a resultat a banda de ser admirada, la obertura al mar, les rondes i una altra remodelació urbanística i d’estil, encara que el contrapunt n’ha estat la turistificació que va venir després i que, avui, resulta ja insuportable i insostenible. Després de les Olimpíades es va voler crear una altre esdeveniment, força fallit perquè ningú en va entendre el sentit, com va ser el Fòrum Mundial de les Cultures al 2004. Encara que gran Alcalde, Pasqual Maragall no les encertava totes les idees que posava sobre la taula. Joan Clos ho va gestionar amb tanta dignitat com va poder. Ara s’ha encarregat que fes el paper de revulsiu, la Copa Amèrica de Vela.
Els grans esdeveniments, i així es plantegen, són excuses per tal de disposar d’un objectiu compartit que posi en marxa processos de canvi tot mobilitzant diners, esforços, projectes urbanístics, consensos ciutadans, l’orgull de la ciutat…, per què funcionin com un moment de voluntat de canvi i que més enllà dels fets organitzats, en quedi una ciutat diferent i se’n reforci la reputació i la imatge de marca. No sé si una competició de vela, per més pretensions que té, pels sectors socials als que interessa i malgrat una promoció embafadora dona per tant o, més ben dit, si no genera més efectes no desitjats que no pas dels altres S’ha endreçat el Port Vell, i això quedarà, però poc més a banda de veure durant molt temps com els rics molt rics juguen a un esport que ni entén ni interessa gairebé a ningú. Perquè els organitzadors es dignessin a instal·lar-se Barcelona aquesta edició, han calgut uns quaranta milions de subvencions públiques directes i un paquet de beneficis fiscals difícils d’explicar. No paguen impostos de societats, se’ls retorna l’IVA i se’ls rebaixa un 65% l’IRPF. No està malament. Per justificar-ho, es donen unes xifres d’impacte econòmic positiu tan generoses com difícils de creure. Els informes oficials parlen de una incidència de 1.200 milions d’euros i d’un retorn de 6,35 euros per cada euro invertit. Clar que aquesta projecció es fa calculant que la competició portarà 2,5 milions de visitants addicionals -com si en fessin falta més-, i que crea 19.000 llocs de treball. Pura fantasia. La major part de persones que s’acosten al Port a tafanejar ja son o venien a Barcelona. Els llocs de treball promesos, ni en broma.
El cert, és que la darrera Copa Amèrica es va celebrar a Nova Zelanda, exactament a Auckland i va provocar pèrdues notables assumides per les administracions públiques del país i que només va interessar a 38.000 visitants, molt pocs per a tanta parafernàlia i pretensions desmesurades. Més enllà de l’exhibició de riquesa i poder que fan les embarcacions i els seus sponsors, aquesta és una competició d’enginyers que té poc d’espectacle i encara menys vist a peu de port. Els valors inherents a un món de riquesa i exclusivitat no sé ben bé si son els que més connecten amb la majoria de la ciutadania i si són els que ens convenen. Segurament aquests dies serveixen per omplir hotels i botigues del luxe, però, suposant que sigui així, resulta una mica indecent quan els problemes i les prioritats de la gent de la ciutat són ben bé unes altres. A Barcelona ja no li calen excuses per fer-se un nom al món que ja té, sovint amb excés. La seva constant posada al dia s’ha de poder fer sense uns subterfugis que no li calen. El recurs al “gran esdeveniment” resulta, a hores d’ara, un xic provincià.
