Les dinàmiques polítiques i socials de les darreres dècades evidencien com a Occident, els sectors populars cada vegada se senten menys representats per les opcions d’esquerres, ja que bona part d’aquests han abandonat la pretensió en aconseguir un major anivellament econòmic entre els grups socials, optant per la defensa de preocupacions particulars a partir de l’establiment d’identitats fracturades i establertes a partir de qüestions culturals. Resulta significatiu que l’esquerra no tingui, en general, plantejaments en relació al combat contra la desigualtat i sobre el futur del treball. Si hi ha un tema crucial avui i cap al futur, és la pèrdua de llocs de treball, la impossibilitat de treball per a tothom i de gran part del que quedi tingui uns mínims de dignitat. La reindustrialització occidental a partir de la crisi pandèmica o la guerra d’Ucraïna només es farà de manera parcial i, bàsicament, amb més tecnologia. La significació de la feina té molt més incidència que amb el salari i el repartiment de rendes. Condemnem gran part de la població no només a viure subvencionada sinó mancant una cultura i una dignitat i orgull lligades a la feina. No donar resposta a això significa no tenir un projecte de societat i condemnar el món al predomini de discursos reaccionaris. L’hàbitat de l’esquerra no ha de ser ni el passat ni el present, sinó el futur. No hi ha un passat ideal de lluita de classes per tornar, com tampoc la fi del treball hauria de significar la fi de la societat i de l’esperança.
Centrar el debat polític al voltant de temes de gènere, orientació sexual, etnicitat, nacionalitat, animalisme, alimentació, o els toros, significa obviar allò fonamental, allò estructural, que té a veure amb la producció, la redistribució, el treball, l’habitatge o l’estat dels serveis públics. Encara que no es pretengui, allò identitari conforma els arbres que no ens deixen veure el bosc. Centrar-se en l’aspecte simbòlic en lloc del material és pura retòrica davant d’una realitat cada cop més hostil. Per a Richard Rorty, s’ha creat una esquerra cultural, especialment forta a les universitats anglosaxones, que prioritza les “polítiques de la diferència”, de la identitat o del “reconeixement”. Una esquerra que pensa més en l’estigma individual o de grup que en les condicions materials, la sensibilitat personal ofesa que no pas en l’explotació econòmica o en la desigualtat social.
Per a l’historiador de les idees Mark Lilla, l’esquerra, en el moment que cal desenvolupar una estratègia política renovada, dedica les seves energies en drames simbòlics sobre la identitat. S’oblida de la política institucional, la que pot transformar, per dedicar-se a crear moviments fragmentaris. Segons la seva opinió, hauria de prioritzar la ciutadania sobre la identitat personal o de grup. Un dels errors fonamentals és presentar la política com un enfrontament de suma zero, el del Poble contra el Poder. En plantejar, també, els assumptes com a temes de dret inviolable, no es deixa espai per a la negociació, cosa clau en la política. Legalisme progressista davant de l’assumpció de les preocupacions populars per part de conservadors i reaccionaris. El malestar dels desposseïts es canalitza contra el progressisme, en lloc de contra corporacions o bancs. Genial. Davant d’una situació creada pel capitalisme, se’ls promet als irritats més capitalisme. Més individualisme, menys solidaritat i menys política. Tot i que potser els termes resulten massa contundents, Félix Ovejero arriba a parlar d’un “nou obscurantisme revestit de progressisme, que substitueix els arguments per la intimidació”. Però l’economista català té raó quan argumenta que l’esquerra s’ha allunyat dels punts de vista il·lustrats per recalar-ne d’altres que serien, per naturalesa, més definitoris del pensament conservador.
El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats, sinó en la prelatura dels objectius. Desapareix, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora. El replegament cap a les afinitats culturals afebleix el sentit de la solidaritat que té a veure amb situacions objectives de benestar social. El que és identitari, més que en l’àmbit polític, té a veure amb el món de les creences. Cada filiació té les seves referències, mites i objectius. No hi ha possibilitat de discrepància política, tot esdevé personal i ofensiu.
