Tant en la dimensió personal com en la col·lectiva el que es porta és actuar en funció i de cara a l’aparador. No importa el que realment s’és, sinó el que s’aparenta. Resulta obvi que, a vegades, grans operacions que mobilitzen recursos i energies de tota una ciutat o un país poden resultar fructíferes i rellevants. Es tracta d’alinear voluntats a partir d’una gran cita que té un component simbòlic i que posa en marxa una societat perfectament impulsada pels seus governants. Les olimpíades de Barcelona-92 en són un magnífic exemple. La ciutat necessitava un estímul. L’olimpisme només era un leitmotiv perquè una immensa energia inversora i transformadora es posés en marxa. Hi havia un projecte, una direcció política molt clara i la cita esportiva era excusa i culminació per a una gran obra compartida. Les coses van funcionar. El problema i el gran error és creure que organitzar grans proves internacionals, per elles mateixes, et donaran el dinamisme i l’estratègia dels que estàs faltat. Una ciutat o un país requereixen de projectes de desenvolupament sòlids i de governants que els proporcionin escenaris de futurs creïbles i factibles a partir de polítiques públiques i de relats propicis. Apostar només pel què és aparent es garantia de fracàs. No es pot anar saltant de festa en festa. Només recordar que l’intent de repetir a Barcelona l’èxit olímpic amb el Fòrum Universal de les Cultures del 2004, es va saldar amb un notori fracàs que va vorejar allò grotesc. Les grans cites estan bé quan han de representar la culminació d’un projecte econòmic, social i urbanístic sòlid. Però cal sempre un pastís per poder col·locar la cirereta.
El sainet sobre la candidatura a les Olimpíades d’Hivern del 2030 al Pirineu sembla inacabable. Com que el país no té projecte ni narrativa, només performances, no se sap si es vol o no. L’independentisme governant recorre a un referèndum i es fa un embolic a l’hora de definir qui hi hauria de participar. Es com deixar que decideixi l’atzar o bé com crear una comissió de treball quan no saps que carai decidir. Si el Comitè Olímpic Internacional que és qui ha en últim terme de d’adjudicar-ho fos una organització seriosa -que no ho és-, ja ens hauria engegat a dida. És per això i malgrat l’esperpent de la coorganització amb Aragó, que correm el risc de que ens ho atorguin. A dia d’avui, esdeveniments com aquests ja no els vol ningú. Només hi guanyen calers quatre aprofitats de l’entorn olímpic, però els organitzadors a perdre-hi. Apel·lar que serviran d’excusa per construir infraestructures necessàries, resulta poc creïble. La connexió amb el Pirineu és certament dolenta i si no que ho demanin als usuaris de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà. De les obres d’adequació i modernització se’n parla des de que els Rolling Stones van debutar en el seu primer concert. Pel que fa a l’eix del Llobregat, està concebut perquè turistes i barcelonins arribin a les segones residències, no perquè la gent del territori tingui un just accés als serveis i a les oportunitats. S’oblida en aquesta candidatura que, probablement, el 2030 la neu la Pirineu ja serà història i ves a saber si també l’hivern. El canvi climàtic existeix i avença inexorable pel qui el vulgui veure. Fiar-ho tota als canons de neu artificial potser resulta d’un optimisme excessiu.
Barcelona acaba d’anunciar que serà la seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024. Les autoritats d’una i altra banda de la Plaça Sant Jaume ho han anunciat de manera cofoia i triomfalista. Un esdeveniment que, es veu als competidors que ho demanaven, ja interessa a poca gent. O més ben dit, la majoria de ciutats ja no els agrada que els prenguin el pèl. València, que ho ha organitzat dues vegades, està farta de deixar-hi diners i donar lloc a entorns de corrupció que aquesta activitat afavoreix. Una exhibició de rics i per a rics que el primer que fa una vegada anunciada la seu, és demanar bonificacions fiscals per facilitar-ho. De fet, és costum d’adinerats el pagar pocs o gens d’impostos. Per això ho són. Potser el que més ha sorprès és que celebrés amb tant entusiasme aquesta concentració de “pijerío” internacional l’alcaldessa Ada Colau, que sembla que en pocs anys ha passat de prioritzar evitar desnonaments a promoure que els iots luxosos puguin amarrar al port de Barcelona. Un esdeveniment caspós i anacrònic que més que brandar-lo orgullosos ens hauria d’avergonyir. Denota la declinació de país i la falta de polítics amb projectes amb cara i ulls tant per Catalunya com per Barcelona. Tot es fia a la recuperació del turisme. Estratègia que quan és predominant i gairebé única sempre resulta fallida. Mentrestant, al País Valencià, tips de dècades de focs artificials, s’han centrat no en obtenir regates sinó la fàbrica de bateries de liti de Volkswagen a Sagunt. Qüestió de prioritats.
