En aquests dies, pocs, es dirimirà el futur polític de Catalunya i, amb ell, també un xic el d’Espanya. Les etapes d’aquest procés, més enllà de la primera que passa per la votació sobre el suport a Illa per part de les bases republicanes, no resulten del tot clares i, parlant de Catalunya, no del tot previsibles des de la lògica cartesiana. El primer estadi ja és un xic estrany. Que els dirigents d’un partit, durant molts anys, que varen fixar l’estratègia i les accions de El Procés i que alguna responsabilitat tenen en la situació actual, dimiteixin de la seva responsabilitat tot encolomant la decisió als 8.700 militants pot semblar escrupolosament democràtic, però és una deixadesa notable de funcions. Es passa la responsabilitat en una situació generada per ells a gent que, probablement, no té ni la perspectiva ni la informació per decidir-ho. Tot i així, a direcció interina actual del partit s’ha mullat en favor de facilitar una sortida a la paràlisi política del país que dura ja una dotzena llarga d’anys. D’altres, com Junqueras, s’han situat de perfil i no es defineixen. Això en algú que ha “manat” durant la darrera dècada a ERC i pretén continuar-ho fent, resulta tan incomprensible com una mostra d’irresponsabilitat quan no de cinisme polític. Si mirem enrere però, i no pas gaire, el 2017 va fer el mateix a l’hora de decidir si convocar eleccions o bé declarar una independència fake. Van ser les llàgrimes de Marta Rovira les que van decidir l’opció del partit. Tampoc sabia si marxar o no, com va fer Puigdemont. Una vegada passada la frontera es va desdir, i va tornar.
La situació política real, a dia d’avui, sembla força clara. La majoria de catalans han donat suport a plantejaments que els treguin del atzucac al que va conduir El Procés. El resultat, però, obliga a una sortida pactada amb el sector independentista més propens al realisme. Té una part bona aquest resultat, i és que obliga a un desancoratge suau de l’estratègia independentista així com un aterratge acordat a la nova situació. Salvador Illa sap que ha de pactar acords amb Esquerra -també amb els Comuns-, de cara a anar cap una situació política de tipus federal que faci que tothom si pugui sentir còmode sigui quina sigui la seva utopia final. Els acords coneguts amb ERC i Comuns, són ambiciosos i poden representar la implementació de polítiques de progrés imprescindibles, alhora que millores en l’autogovern en l’àmbit del finançament. Suposo que la majoria de catalans, excepte el cada vegada més minoritari però molt sorollós sector del NO, ho comprem. El problema és que l’escenificació pública, el llenguatge i variats menyspreus que practica la gent d’Esquerra no facilita les coses ni aquí, ni allà. Es dirà que és el preu per fer acceptable l’acord als seus i defensar-se dels dards dels adversaris independentistes. Un soroll que no fa bé a ningú.
Salvat això, però, queda molt partit i amb regles poc clares. Junts està decidit a descavalcar com sigui el tema. El comportament histèric, especialment a les xarxes, així ho avala. Fins i tot Lluis Llach sembla amenaçar amb l’assalt al Capitoli. Queda la bala del retorn de Puigdemont, amb la il·lusió dels acòlits que això ho dinamitarà tot. Imaginen un aixecament entorn la seva figura o el seu atrinxerament al Parlament com un líder messiànic de qualsevol república tropical. Pot “la tornada” fer desdir del pacte a ERC tot i que hagin votat favorablement les bases? No semblaria lògic, però tampoc cal donar per fet que, arribada la votació, tothom voti el que li tocaria. La temptació d’algun diputat a convertir-se en màrtir per la causa no s’ha de descartar. Com tampoc, que el president del Parlament, que ho és tot menys neutral, no dilati aquest apimperat procés per veure si descarrila. Pot ser que Puigdemont no torni. Ho ha assegurat moltes vegades, però no sembla que passar per una detenció a dia d’avui assegurada, sigui gaire del seu gust. Del que no tinc dubte, és que venen dies desagradables el pitjor del qual és que no serviran per a res de bo. Tornar a eleccions resulta una barbaritat, es miri com es miri. Es perpetua la inacció al país i s’aprofundeix en una fractura política que, mai, s’havia d’haver generat. La correlació actual és la que és i seria intel·ligent el facilitar una sortida.
