La crítica aferrissada a com la societat fa front als problemes de salut mental; a les grans companyies d'assegurances mèdiques i de retruc a les farmacèutiques és el moll de l'os d'aquesta novel·la.
La Mariló ens situa en un món postpandèmic on el suïcidi es controla i s'impulsa des dels C.A.S. (Centres d'assistència al suïcidi). Anar al C.A.S. i demanar per suïcidar-te és legal; fer-ho per contra pròpia, és il·legal, i a més a més es penalitza amb copioses multes econòmiques ( als parents del suïcida, està clar).
Quina és la diferència de suïcidar-se legalment o il·legalment? Al cap i a la fi, el final és el mateix. Com a societat quin valor donem a la nostra vida? Qui té la capacitat per decidir qui és apte per prendre's una pastilla que li llevarà la vida, i qui no ho és? Realment és tan senzill com estar cansat de viure o tenir una depressió postvacances perquè s'accepti a tràmit la petició de manllevar-te la vida? Aquest i moltes altres són les preguntes que el lector es farà al llarg de la novel·la.
Una trama ben lligada explicada per un narrador en tercera persona que ens donarà el punt de vista de dues dones, la Queralt i la Lidia, dues formes diferents d'entendre els C.A.S i la seva feina. Dos personatges potents, amb els que la Mariló despistarà completament al lector, d'una manera elegant i creïble, fins a quasi al final.
Escrita de manera pulcra amb tocs d'humor negre ens porta una trama ben trenada que anirà enfosquint-se a mesura que ens endinsem en ella. On les relacions personals i familiars es veuran afectades depenent de si som defensors o retractors del suïcidi assistit. I on hi ha imatges molt potents, molt negres i que fan posar els pèls de punta.
