No fa ni tan sols sis mesos que es va anunciar l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, creant així el primer grup bancari espanyol, i ja tenim uns primers resultats que es podien esperar: més de vuit mil acomiadaments i el tancament de 1.500 oficines. Dit d’una altra manera, es retalla gairebé un 20% de la plantilla i es tanquen més del 25% de les seves oficines. Era d’esperar, tot i que quan es va anunciar la fusió a bombo i plateret es van explicar les enormes bondats de l’operació i es va negar que aquesta en fos una de les principals conseqüències. Es va dir que la salut del sistema financer espanyol ho necessitava i que les recomanacions emanades del Banc Central Europeu eren anar cap a institucions bancàries més grans i més ben capitalitzades. De fet va ser el primer moviment important d’una tendència, ben poc liberal i poc adequada de cara als consumidors, consistent en reduir les ofertes bancàries espanyoles a tres i crear així un autèntic oligopoli. S’afirma que en aquest sector la dimensió resulta un tema cabdal. Les concentracions tenen com a finalitat la reducció de costos, el disposar d’una major musculatura operativa per expandir-se comercialment, així com també millorar els ratis d’eficiència i de solvència. Les grans xifres, però, amaguen que s’ha produït una acceleració cap a un model de banca que muda de manera ràpida cap al model online en el que l’atenció al client ha esdevingut una motivació clarament secundària. Es tanquen oficines no només per evitar duplicitats producte de la fusió, sinó perquè “l’oficina”, que havia estat el cor comercial d’aquest negoci i un marc on atendre i satisfer els ciutadans, es considera obsolet en el món digital i una opció massa costosa. La lògica és la d’uns accionistes que no esperen que es doni un bon servei, sinó que s’aprimin els costos i augmentin els repartiments de dividends i millori la cotització borsària de la companyia.
De fet, aquesta reducció de costos -uns 770 milions anuals, calculen- és doctrina general a tot el sector i no fa sinó augmentar des del 2008, que va ser quan es va arribar al màxim històric d’ocupació en aquest sector. S’han retallat des d’aleshores les plantilles en 94.000 persones -un 35% de la seva totalitat-, i es calcula que en les operacions que hi ha ara en marxa com la de CaixaBank, acabaran per reduir l’ocupació en 17.000 persones més. De manera concreta, el BBVA ja ha anunciat un ERE que afectarà a 3.800 empleats. La perversió del sistema el simbolitza el fet que, quan aquestes reduccions s’anuncien, el rebot de l’entitat a la borsa és clarament a l’alça. L’escenificació més clara de l’esperit del capitalisme de que el guany d’uns, descansa sobre la pèrdua de molts d’altres. Per tal d’evitar els possibles efectes reputacionals negatius, els anuncis de reducció de plantilla sempre van vinculats al fet que s’incentivaran les baixes voluntàries, que es compensaran les jubilacions anticipades o bé que s’ajudarà als acomiadats a trobar una recol·locació. Bones paraules que pretenen amagar que els “descontractats” engruixiran abans d’hora les cohorts que depenen d’unes ja molt debilitades arques del sistema de pensions i que, de fet, aquesta estratègia de contracció la pagarem entre tots. Aquest és un sector que, tradicionalment, coneix bé l’art de socialitzar les pèrdues que genera i privatitzar els beneficis que assoleix. Un sistema bancari que cada vegada és més eteri i centrat en el negoci de la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions, més que no pas en atendre a les petites empreses o bé a les persones. Que aquesta evolució amb components tan perversos i derivades clarament negatives la fomenti el regulador en lloc de frenar-la o dificultar-la és un xic sorprenent. I això resulta especialment destacable a CaixaBank, entitat la qual, encara a dia d’avui, el 14% del seu capital és públic. Hi ha mala fama que es guanya a pols. No és lluny el dia en que el sistema bancari actual es dinamitarà del tot amb l’oferta de serveis financers per part de les grans plataformes digitals. Una mudança lògica per part de les generacions més joves. Aleshores, ningú plorarà per la desaparició de marques que no s’han guanyat cap reputació.
