Una obra de teatre ineludible, tant pels habituals a aquest gènere, com també pels ocasionals. 
Una farsa tràgica més que recomanable, però ocasió per veure un treball actoral dels grans, un Héctor Alterio brillant, profund i sobretot, emocionant. Una obra teatral que tracta un tema difícil d’abordar com és el de la pèrdua de la realitat degut a l’envelliment. Posar l’Alzheimer com a tema central d’un espectacle teatral podria portar fàcilment a un excés de dramatisme i l’apel·lació a la llàgrima fàcil. No és aquest l’enfocament, ni de ‘autor, ni del director de l’obra, com tampoc dels actors. Una aproximació al tema amb humor, sense caure en la comèdia grotesca, i lògicament també a un cert dramatisme inevitable. Hi ha equilibri i s’eviten excessos i sobreactuacions que podrien conduir a la paròdia. L’actuació d’Alterio és gairebé sublim. Ens fa riure, ens resulta entranyable, però no ridiculitza gens el personatge. Una obra plena de dinamisme, fins i tot amb components de “thriller”, amb revessos inesperats i canvis constants. Realitat i imaginació s’entrecreuen en un joc de miralls que generen ambigüitats i on no és mai del tot clar si la confusió del protagonista respon a la realitat o a l’interès de confondre’l. Una obra divertida que, com no podia ser d’altra manera, ens va glaçant el somriure i acaba per posar-se dura, seriosa i inquietant. Una obra expressa per un gran actor. Héctor Alterio ho és, i de quina manera!
