Catalunya té una mala i llarga historia de “negrers”, de comerciants que des del segle XVI i fins gairebé finals del segle XIX es van fer les seves fortunes amb el tràfec d’esclaus a les colònies americanes. Gent considerada ben honorable, reconeguts socialment i amants pares de família, que feren allò que els historiadors en diuen “acumulació primitiva de capital” de manera ben poc honrosa, i que ho blanquejaren per endegar la revolució industrial al país. Pel que es veu la temptació a acumular riquesa sobre la suor infame de gent abusivament explotada no es va exhaurir del tot els segles anteriors. Continuen havent-hi mostres ben evidents en els nostres temps i, qui més qui menys, fa els ulls grossos tot considerant si hi ha feines exageradament mal pagades i condicions més que abjectes en tenen la culpa uns immigrants que semblen disposats a tot per tal de venir a casa nostra. La pandèmia del coronavirus i el seu rebrot tardà a les terres de Lleida ha fet adonar a alguns de la situació dels milers treballadors temporers que, any rere any, arriben al camp lleidatà a recollir la fruita. Abandonats a la seva sort, sense un sostre, sense garanties de feina, condicions infrahumanes i pagaments que voregen el ridícul. La fruita fresca de la nostra taula té un preu molt elevat que no es paga amb euros, es paga amb decència o la falta d’ella. Es dirà que resulta inevitable si no volem que la fruita no es podreixi als arbres o bé que la gent del país no vol doblar l’esquena de sol a sol com ho fan aquests africans o que és el petit preu a pagar perquè el camp català es pugui continuar avaluant de manera romàntica com s’acostuma a fer des de ciutat. Si les condicions de treball i de salari fossin dignes –i no hauria de ser admissible que fos d’altra manera-, no hi haurien aquestes corrues i concentracions inhumanes sobre les que ningú actua perquè no es produeixin, perquè no calguin. La lògica dels preus baixos se sosté sempre sobre costos de treball exageradament baixos. L’abús i el maltracta de la gent que hi opera, perquè no té res més, n’és sempre la conseqüència.
La recollida de fruita no és l’única activitat en que això passa. Malauradament el país se sosté sobre una quantitat ingent d’activitats intensives en l’ús de mà d’obra la lògica de les quals és justament aquesta: generar fluxos de mà d’obra immigrant de cara a poder pagar salaris escandalosament baixos, misèrrims. Uns contingents que són captats i atrets específicament per fer la funció de treballadors dòcils i molt barats. ETTs i cooperatives de treball resulten instruments intermediaris per tal d’evitar que les empreses contractants tinguin cap mena d’obligació respecte uns treballadors que, en cap cas, consideren seus i pels que no tenen ni estableixen cap mena de vincle, especialment ni jurídic ni emocional. Això passa en tot el cicle del sector carni –granges, escorxadors, especejament…-, passa a la construcció o en una part del sectors de l’hostaleria i del turisme. Feines difícilment tecnificables en sectors en que els marges de negoci són molt prims i només s’obtenen reduint al mínim els costos salarials i tenint una flexibilitat extrema en la contractació i acomiadament d’empleats. Perquè això sigui possible, desenes de milers de persones deixades literalment a la intempèrie, parcialment o totalment desocupades, obligades a vagarejar i anar de porta en porta; dormint en naus industrials, magatzems o literalment al ras; ignorats pels qui han induït per la seva vinguda i molt sovint oblidats per les administracions que hi haurien de fer alguna cosa. Persistim en mantenir activitats productives que no són econòmica i socialment sostenibles, almenys amb l’enfocament actual, que continuen essent negoci només en la mesura que es despreocupen de les moltes externalitats que generen i les quals aboquen a la societat. No és acceptable construir cap activitat econòmica o mercantil sobre l’explotació de la misèria extrema de molta gent que, per fer un fallit intent de sortir d’ella, està disposada a tot, com tampoc derivar cap a les administracions públiques fer alguna acció pal·liativa sobre el desori que altres han organitzat. La única responsabilitat dels governs en això, encara que no menor, és la d’acceptar que es pugui continuar practicant una economia basada en la antiga i assentada cultura dels “negrers”.
