El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit fer-se amb el poder i constituir el que l’hongarès Orban anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l’Estat de dret, però que subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho el poder executiu als poders legislatiu i judicial i a generar una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l’unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l’Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital.
Precisament, la Rússia de Putin representa un model d’autoritarisme democràtic. Un sistema autocràtic constituït mitjançant eleccions, però on no impera l’Estat de dret. Com posa de manifest amb l’agressió a Ucraïna, cap respecte pels valors inherents al predomini de la llibertat. Rússia, de fet, no té una tradició ni una cultura liberal a què atenir-se. Va passar del tsarisme al comunisme, sense un període burgès i de democràcia parlamentària. La seva realitat actual té poc a veure amb la recuperació i refugi en els valors tradicionals del país. A la caiguda del model soviètic, van prendre el control econòmic i polític els oligarques i els “llestos” de l’antic règim que van saber ressituar-se a temps, com fou el cas de Putin. El seu menyspreu per les normes i la cultura democràtiques és absolut. Combinen els termes de la democràcia liberal amb una sobredosi de nacionalisme i un imaginari de reconstrucció del gran imperi passat.
La veritat és que tota societat, per tenir un mínim de cohesió, requereix elements d’adscripció. Conceptes de “ciutadania” o bé de “civisme” són crucials a les societats democràtiques madures, però s’han evidenciat com a massa abstractes. Cal conformar un “nosaltres” que requereix aspectes emocionals de vinculació, però l’important és que aquests tinguin prou laïcitat perquè no esdevinguin formes d’identitat nacional supremacista, irracional i excloent. Les societats actuals són multiculturals o senzillament no són. Però la veritat, és que les polítiques de la multiculturalitat tendeixen a generar una dispersió en “identitats menors” radicalitzades.
El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén retornar a la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretengui refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització, que tan festivament va defensar, ha creat. Al davant, l’esquerra transmutada en identitària i ja no de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte d’emancipació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups tribals que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. Aquí, la importància de l’enemic és especialment clau.
En aquesta “gran confusió”, en paraules del politòleg francès Philippe Cocuff, és l’extrema dreta qui es mou amb avantatge. Utilitza un llenguatge provocatiu, ridiculitza les preocupacions sectorials dels grups progressistes i transmet una situació de caos. De fet, és aquesta dreta extrema i desacomplexada la que actua com a rebel davant la correcció política i la facilitat per ofendre’s de la societat progressista. A França, Itàlia o Espanya, és la nova dreta populista la que marca l’agenda política i estableix els temes de debat públic. La reacció com a ressort de l’esquerra benpensant no fa sinó multiplicar l’efecte dels seus missatges i el somriure entre cínic i burleta de la seva nova i àmplia base social. Les ideologies tradicionals que ens resultaven fàcils d’ubicar ara ja no es mouen amb les lògiques antigues. De fet, els vincles capritxosos i caòtics que s’estableixen entre identitats i ideologies genera híbrids sovint incomprensibles i aparentment contradictoris. Moralisme estricte en grups d’esquerra i l’extrema dreta llegint a Gramsci o Lenin.
