L’individualisme, un cert grau, resulta consubstancial tant a la societat liberal-democràtica com al funcionament de l’economia de mercat. Però allò que era un individualisme moderat en la primera modernitat i en temps de predomini del sistema de correccions de l’Estat de benestar, va ser desplaçat a partir de la recuperació de l’hegemonia neoliberal per un individualisme total, sense cap sentiment de col·lectivitat i mancat de qualsevol obligació cap a ideals compartits. Un individualisme que ha generat la primacia del narcisisme com a centre de gravetat de l’existència. La personalitat i la satisfacció prové de magnificar i convertir en perpetu l’acte de consum. Per Gilles Lipovetsky, estem davant d’un “capitalisme de la seducció” en què les possibilitats en la temptació del consum, entès aquest com a falsa satisfacció, són ininterrompudes i omnipresents. Aquest capitalisme de la fascinació basat tant en allò material com en allò immaterial ha suposat crear un món nou. S’han abatut les antigues formes de pertinença col·lectiva, s’han destruït les ideologies emancipadores i el sentit moral del sacrifici. Tot desig ha de ser omplert immediatament. Un èxit, un producte, una distracció, substitueix una altra. Tot és ràpid, transitori, fugitiu i contingent. Com assenyalava Freud, “la novetat constitueix sempre la condició del gaudi”. En aquest món de l’abundància i el predomini dels productes low cost, preval la varietat, la possibilitat d’elecció i la capacitat d’individualització. Profusió de models canviants i facultat de personalitzar el producte. El que és massiu ha de permetre la pràctica de la singularitat.
Igual que es produeix una gran abundància de béns materials, també resulta significativa la profusió de productes culturals, entesos aquests com a ofertes recreatives. Estem en una cultura “mediaticomercantil” l’objectiu de la qual és procurar una distracció continuada. La profusió de pantalles a les nostres vides i la connexió digital ho fan possible. Vivim sempre fora de nosaltres mateixos en una prolífica distracció que inhibeix no sols la capacitat de raonament, sinó també la pràctica de la reflexió serena o de la sentimentalitat pausada. Predomina la superficialitat. Joc, lleure i comerç es combinen i recombinen sense separació aparent. De fet, han perdut importància els objectes per guanyar posició l’economia de l’experiència. La publicitat ja no fa “demostracions”, proporciona emocionalitat, seducció, espectacle i fantasia. El profund individualisme que ha penetrat en tots els àmbits genera canvis en la relació d’emmotllament entre estructures socials i actituds individuals.
Les democràcies liberals viuen, ja fa anys, una profunda dinàmica de despolitització dels seus ciutadans. La política ja no és portadora d’esperança històrica i els partits polítics ja no són dipositaris d’una forma d’identitat. Tampoc d’una ideologia en sentit estricte. El neoliberalisme, el seu triomf inexorable en les dues darreres dècades del segle passat, va portar a l’escepticisme en relació amb el paper de la política i de l’Estat per a la governació del món. El desplaçament de la centralitat va ser clar cap a l’economia. L’eslògan de campanya de Bill Clinton –“és l’economia, estúpid”- no era una anècdota sinó una afirmació del que eren els nous temps a la dècada dels noranta. Una economia com a variable independent, desregulada i fora de control com a condició per a l’augment de la riquesa del conjunt, però que seria monopolitzada i concentrada en uns pocs. La força de la globalització, el caràcter supranacional i monopolístic de les grans corporacions generava frustració en l’àmbit públic i corroïa l’atracció i la consideració cap a allò polític. Un déu menor al que anava perdent sentit apel·lar-hi. La política va esdevenir un focus d’interès només circumstancial. O un àmbit on projectar frustracions.
Als seus exitosos Diarios, l’escriptor valencià Rafael Chirbes constata la paradoxa que a Espanya la cultura de la Transició va suposar una profunda despolitització de la societat espanyola: “Va haver d’arribar la democràcia perquè ens sentíssim expulsats de la política”. El perill de la despolitització creixent és preveure cap on ens porta. La història ens indica que la “desconnexió del món” per part de la població humiliada, ofesa i ressentida ens aboca, com va escriure Hannah Arendt, a alguna forma de barbàrie. En temps políticament foscos, el nacionalisme identitari i la xenofòbia recobren protagonisme ja que la ciutadania desposseïda d’aquesta condició abandona la confiança en les institucions polítiques de manera imparable i l’individualisme ben incubat pel pensament neoliberal assoleix nivells que posen en qüestió la pròpia noció de societat. La cultura de l’individualisme comporta, de manera gairebé inexorable, la despolitització.
