Definitivament, en l’independentisme sembla haver-se imposat la pulsió més cega i destructiva. La via insurreccional de confrontació al carrer amb la policia, la ocupació d’espais simbòlics, la paralització dels serveis i el repte definitiu a l’Estat està plantejat. La culminació de tot plegat, la convocatòria del 21-D per bloquejar el país tot intentant evitar, o almenys dificultar, la celebració d’un Consell de Ministres a Barcelona. Les darreres setmanes s’ha arribat al paroxisme del desori polític, amb dirigents que criden a la revolta armada y que desautoritzen la seva pròpia policia quan fa la seva feina i entregant els carrers als escamots “republicans” d’acció directa. Això ens podrien indicar que estem davant d’un buit de poder, però en realitat tot plegat obeeix a una estratègia d’empoderament total de l’independentisme socialment organitzat que ha apostat per un conflicte a gran escala on la negociació o la marxa enrere ja no sigui possible. En un context de judici per l’1 d’Octubre, un Govern central debilitat per una gran ofensiva dretana que s’ha imposat a Andalusia i que ha apostat pel llenguatge més dur i barroer i la evidència d’una opinió pública espanyola majoritària que ara ja sí demana accions contundents contra la situació catalana, es planteja un escac final amb la pretensió que la violència i resposta repressora que es provoqui porti les coses a una altra dimensió, sens dubte violenta i dramàtica. De pas, es dinamita l’estratègia més semblant a la “realpolitik” que aparentment abraça, encara que amb notables contradiccions, Esquerra Republicana. És el triomf del “quan pitjor, millor”. O, com deia el lema de Mao Zedong, “sota el cel hi ha caos: quina magnífica situació”.
Certament que hem vist coses políticament ben estranyes a la Catalunya dels darrers vuit anys, amb graus impensables d’irresponsabilitat per part dels seus líders, la degradació continuada de les institucions i una voluntat liquidadora de l’autogovern difícilment comprensible. I tot això, no per la rebel·lió d’unes classes subalternes molt castigades i precaritzades per la crisi econòmica, sinó protagonitzat per unes classes mitjanes atemorides pels canvis, refugiades en l’identitarisme, convenientment estimulades i adoctrinades. El resultat resulta descoratjador: desgovern i la societat no només fracturada, sinó absolutament perduda i confosa. Es podria pensar que ha estat el resultat d’una estratègia massa ambiciosa en pro de majors cotes de sobirania política, que ha sigut excessivament arriscada i fallida i que ara toca readequar-la com, de fet, planteja ERC. Però no. La confluència Torra-Puigdemont-CDR’s-ANC-CUP que són els que dominen tant el discurs independentista com l’activisme de carrer, pretenen ara sí anar cap un xoc de trens no de tipus institucional, sinó de confrontació oberta i pública, per tal de sumar a la causa elements èpics, de violència i de major repressió. Es vol deixar sense marge a l’estratègia de contemporització i diàleg que practicava Pedro Sánchez i que sembla que la societat espanyola tampoc vol. L’Estat no pot ni crec que es deixi humiliar el 21-D. Com aspira aquest independentisme desaforat i instal·lat en la insensatesa, hi haurà sens dubte violència al carrer, accions policials contundents i, més aviat que tard, la intervenció de les institucions catalanes i la pèrdua –ara de manera més taxativa i per més temps- de l’autogovern. Segurament que alguns és el que volen i ho viuran com una victòria de la seva estratègia basada en el binomi acció-reacció, com es el cas de conspicus teòrics d’aquesta via com són l’Agustí Colomines o en Salvador Cardús. Però haver “batasunitzat” el país serà una autèntica calamitat que es tardarà dècades de superar. Tot plegat resulta la crònica d’un desastre anunciat. La Catalunya a la que no li atrau l’abisme, que vull pensar que encara és numèricament majoritària, caldria que desautoritzés, ara i de forma contundent, a aquells que ens porten només cap a la catàstrofe.
