La Naturalesa, que ens ho dona tota, també ens ho treu i fa sentir de tant en tant la seva capacitat destructiva de manera desaforada. El que és habitualment espai de vida es converteix de sobte en espai de tragèdia. El brutal terratrèmol que ha afectat aquesta setmana a un important territori de Turquia i de Síria ens ha sobtat per la seva capacitat destructora. Un episodi sísmic brutal i sortosament infreqüent que s’ha esplaiat en un ampli territori tot portant destrucció i mort de manera ingent. Poques vegades es donen aquests fenòmens amb tanta intensitat i amb epicentres tant superficials com per provocar el dany generat. A dia d’avui, es parla de més de 12.000 morts i de diverses desenes de milers de ferits que col·lapsen els malmesos i escassos hospitals de la zona. El problema és la gran quantitat de desapareguts sota les runes dels edificis esfondrats. Les xifres d’avui només són una mostra de les que hi haurà al final d’aquest drama. Tenint en compte les condicions materials i econòmiques de part de la zona afectada, molts dels morts i ferits ni tan sols es comptabilitzaran. Encara que els terratrèmols no es poden preveure, aquests s’han produït en una zona d’especial magnitud sísmica coneguda. No hi havia previsió de que podés passar, ni cap mesura de contingència preparada per uns estats que, curiosament, tenen poca presència efectiva a la zona i s’han preocupat més aviat ben poc pel desenvolupament d’aquests territoris.
Segurament hi haurà qui atribueixi aquest desastre a les accions imponderables i capricioses de la naturalesa, al moviment de les plaques tectòniques, a fenòmens que tenen lloc sempre en zones ja molt castigades, com si fos una mena de càstig diví que només admet la resposta de la resignació. Però no és exactament així. La pobresa de la zona té molt a veure amb el col·lapse de milers d’edificis que han sepultat a la gent que hi malvivia, com també de la falta de recursos per fer-hi front. Males construccions en zones de perill sísmic resulten una aposta suïcida, com ho és la incapacitat de resposta d’uns estats que, justament, estan en guerra en aquesta zona des de fa molts anys. No hi ha progrés econòmic, falta maquinària i els recursos sanitaris hi són gairebé inexistents. És territori del Kurdistan, on l’estat turc lliura una guerra sorda pels occidentals des de fa anys i panys amb episodis de violència extrema. Hi ha moltes armes, però no tot allò que és necessari per a la vida. La temptació de l’estat turc a confondre el socórrer a aquesta gent amb el continuar la repressió i control militar serà molt gran. La situació no és millor al territori sirià afectat. Aquí l’arribada d’ajut estatal no és possible donat que és zona de guerra i de control per part de milícies enfrontades al govern de Damasc. No poden esperar cap mena de treva del brutal règim de Bashar al-Ássad. No hi ha ni tan sols corredors segurs per fer-hi arribar l’ajut de la solidaritat internacional. No sabrem mai del tot la brutalitat ni el sofriment que allà s’està produint.
Certament, de vegades la Naturalesa es comporta de manera cruel i mata. Quan ho fa en zones pobres i força poblades resulta especialment esfereïdora. Les imatges de desolació i sofriment que ens fan arribar els mitjans de comunicació són per plorar desconsoladament. Però més enllà de la mala sort d’aquesta gent, no hauríem d’oblidar que el que mata especialment és la pobresa i que aquesta no es una casualitat natural, sinó una condemna absolutament humana deguda a formes econòmiques absolutament injustes, però també a governs que practiquen la desídia respecte a la seva gent i que condemnen a determinats territoris al endarreriment perpetu. Bona part dels efectes terribles d’aquests terratrèmols tenen a veure amb això. No hi ha mitjans de cap mena, els equips d’emergència tarden en arribar, la gent ha de desenterrar els seus morts amb les mans, les ingents multituds que s’han quedat sense sostre pateixen l’hivern i les pluges pràcticament al ras. Més enllà de la indignació dels afectats i de la nostra escassa solidaritat que s’esvairà amb rapidesa, els morts s’enterraran i no canviarà res. Els sàtrapes que governen a aquesta gent, continuaran essent on són i subjugant-los de manera autoritària i cruel. Al turc Erdogan, se li disculpa gairebé tot. No en va, fa una funció geoestratègica de primer ordre. Potser, a no tardar, fins i tot se’l premiï admetent-lo com a membre de la Unió Europea. Ves a saber.
