Les economies occidentals pateixen processos inflacionaris desbocats que, on més on menys, s’acosten al 10% en la taxa interanual. Una mala dinàmica. El resultat d’un augment de continuat de preus que devalua salaris, estalvis i actius. En definitiva, ens va fent progressivament més pobres. Una de les preocupacions sempre fonamentals dels governants. Limita la estabilitat econòmica i la confiança dels inversors, com també la capacitat dels consumidors. Sobretot, empobreix als més febles. Si la taxa anual no sobrepassa el 2% no només no és preocupant sinó que és considera saludable i activadora, però, a partir d’aquí, tot són problemes. Augmentar els tipus d’interès per frenar la dinàmica alcista dels preus és una solució tradicional, tot i que amb notoris riscos. Ho ha fet la Reserva Federal nord-americana dues vegades aquests darrers mesos i de manera força contundent fins arribar a tipus del 2,5%. Hi ha qui diu que el Banc Central Europeu, que ho va fer la setmana passada un 0,75%, va tard i de manera massa modesta. No hi ha una vareta màgica. Si estires el llençol per tapar el cap, probablement acabis per destapar els peus. Perquè aquest és el problema.
Les economies occidentals després de gairebé dos anys de recessió econòmica provocada per la pandèmia, portaven uns quants mesos d’una reactivació molt interessant, amb creixement de la inversió, la producció i el consum, i disminució evident de l’atur. Els colls d’ampolla logístics de components i matèries primes creaven algunes dificultats, però els efectes de la invasió russa d’Ucraïna està resultant letal. Falta d’algunes matèries, però sobretot encariment de productes bàsics. Així, el món occidental no té un problema d’escalfament de la seva economia per excés de consum, sinó sobretot per la contracció de l’oferta tota vegada que la dinàmica de funcionament global de l’economia s’ha trobat amb entrebancs més o menys inesperats. Encara que necessària, la intervenció dels bancs centrals conté el risc de generar recessió econòmica, que les economies deixin de créixer. De moment, l’augment dels costos financers impacta directament a les empreses i les famílies de manera negativa. Tot depèn del grau d’apalancament que es tingui. Les hipoteques amb interès variable -que són les tres quartes parts dels 6,5 milions que hi ha de contractades a España- notaran immediatament la pujada del preu del diner. En contrapartida, els estalvis es veuran més remunerats. Les fosques perspectives, probablement frenaran la disminució de l’atur i, pot ser, que fins i tot repunti.
Hi ha un altre aspecte que és l’efecte que tot això té en les economies públiques. Els estats surten molt endeutats de la pandèmia. Han hagut de respondre al seu impacte multiplicant accions i, per tant, major despesa pública. Els dèficits continuats han reforçat un deute públic que, majoritàriament té un volum similar o superior al PIB anual. Situació de natural complexa, que era empitjora doncs amb la pujada dels tipus d’interès augmenten els seus costos de finançament. A Europa on malgrat els esforços unificadors de la Unió Europea conviuen economies i endeutaments estatals tan diversos, caldrà multiplicar els esforços del Banc Central per evitar el que s’anomena la “fragmentació de mercats”, expressió que fa referència a la possibilitat que les primes de risc o diferencials que s’hagin de pagar pel finançament es dispersin molt segons les situacions de cadascú. El principal punt flac és Itàlia. La combinatòria entre la seva extrema inestabilitat política i un endeutament del 150% del PIB pot resultar letal pel país, però pot arrossegar tota la UE, ja que n’és la seva tercera economia en importància. Una crisi, la italiana, que evidencia la fragilitat de la Unió Europea i del mateix concepte “Europa”, més enllà del purament econòmic. Es va evitar a França una temible victòria de l’extrema dreta i el seu l’euroescepticisme i posicionament pro-rus que portava aparellat. A Itàlia l’hegemonia dels grups populistes sembla ja inqüestionable i la probable victòria electoral de Giorgia Meloni i els seus Fratelli d’Italia, pot resultar un cop duríssim a les polítiques i a l’estabilitat de la Unió Europea. Un debilitament, l’europeu, que fa anys pel que malden especialment Rússia, però també els Estats Units.
