S’ha posat de moda furgar entre els currículums dels polítics per buscar-hi floritures que exageren o falsegen la realitat. El tema dóna i donarà molt de sí, ja que la temptació a ser creatiu amb els propis mèrits està molt generalitzada. Resulta força patètic veure aquest dies com alguns pretendents a convertir-se en “pares de la pàtria” escurcen a marxes forçades els seus CV inflats i el que figuraven com a màsters o doctorats, es converteixen en cursets d’un dia. Ara fins i tot s’ha programat un plenari del Senat per tal d’avaluar la qualitat de la tesis doctoral de Pedro Sánchez, mentre en un país que bona part de la gent desconeix la seva millor literatura, ara resulta que tothom s’ha llegit una tesi doctoral d’economia i els bars són plens d’experts avaluadors sobre la suficiència investigadora universitària.
Els efectes col·laterals d’aquesta batalla de desgast polític dels adversaris que acaba amb el tradicional “i vosaltres més”, són força importants. Es posa en joc i en qüestió la credibilitat del mateix sistema universitari, reforçant la idea que aquesta institució és poc més que una expenedoria de títols amb més ínfules recaptadores que no pas institucions exigents al servei del saber. El problema en aquest casos, es que la generalització fa pagar a justos per pecadors. El món universitari resulta un univers molt divers i sovint contradictori. Hi ha universitats i universitats. A més, el rigor i l’exigència poden conviure en una mateixa institució amb la deixadesa i el predomini de xarxes clientel·lars. Tothom que conegui una mica aquest món per dins, sap que hi ha bones tesis, de regulars, de dolentes i autèntics “apaños” per fer favors. Al igual que s’ofereixen màsters de molta qualitat fins a preses de pèl que donen un titulet a canvi de diners. I malgrat filtres, mecanismes de control, indicadors de qualitat i rànquings diversos, l’aposta que tothom diu haver fet per “l’excel·lència”, no és més que un molt gastat i ja insuportable recurs de màrqueting.
Justament aquests dies s’ha desemmascarat el “tinglado” que tenia muntat l’investigador mèdic sobre el càncer, Josep Baselga, el qual convertia uns molt ben pagats informes de les farmacèutiques sobre la bondat de nous medicaments, amb articles acadèmics en els que no posava de manifest el seu conflicte d’interessos. Va publicar així centenars articles en pomposes revistes indexades les quals, almenys teòricament, tenen un complex i carregós sistema d’avaluació de les propostes. I això durant anys a un ritme de més d’un article científic setmanal, i com gairebé sempre passa en l’àmbit mèdic, signats per grups ingents de persones. En el món de la meritocràcia acadèmica hi ha qui té autèntiques “granges” de producció d’articles la finalitat dels quals, lògicament, no es contribuir al coneixement, sinó justament a engreixar els currículums. Compleixen estrictament els indicadors i les normatives, però no deixen de ser una estafa.
I és que les universitats, al igual que els polítics, tenen les mateixes pulsions, defectes i debilitats que adornen a les societats i als seus individus. Tothom vol títols, si pot ser molts, per tenir acreditacions i un sistema de senyals que li permeti una elevada empleabilitat, però no es té cap interès pel coneixement que, almenys teòricament, aquests distintius haurien d’acreditar, i encara menys cap intenció de fer l’esforç i el treball que hauria de comportar l’obtenir-los. En general i tot hi haver-hi de més i de menys, les universitats han relaxat els darrers anys les seves exigències formatives, perquè és difícil mantenir-les enfront la pressió d’una societat i uns estudiants que, a més de no professar gairebé cap respecte pel coneixement, es creuen amb el dret d’accedir a titulacions per les que no tenen cap interès o vocació per la seva significació profunda, i troben que és innecessari dedicar-hi el temps i el treball imprescindible. El títol entès com un passaport que pot facilitar l’ascens social i no pas com una garantia d’haver portat a terme un rigorós procés de formació. Instal·lats en la pura aparença, no fem sinó anar-nos tirant pedres sobre el propi teulat.
