«La moral és un luxe que molts habitats del planeta no es podem permetre.»
Marius Moneo amb «Tocar el dos no és tan senzill» ens porta una novel·la negra diferent; una història plena de girs inesperats, que ens farà seguir l’enrevessat i macabre crim, que el sotsinspector Gil Alabau intenta resoldre, encara que tots els sospitosos, que va trobant, sembla que no ho són tant, i que les situacions no poden ser més rocambolesques. Al lector ens tocarà anar encaixant les peces d’un puzle bastant embrollat, i ho farem al mateix temps que Alabau avança en la seva investigació. I per molt, que al principi, ens sembli impossible, acabarem traient l’entrellat de tot plegat.
Organitzada en quatre parts prou significatives, — Pagines de successos; Bastonades de cec; Revelacions i L’hora de la veritat — ens farà viatjar al llarg de tota la geografia gironina i part de la barcelonina, durant el període comprès entre l’u d’abril i el dos de maig. Cada part està dividida en una seria de capítols breus a l’inici dels quals ens situa al dia i lloc on transcorre l’acció, — llocs la majoria d’ells suficientment coneguts per tothom: Púbol, Setcases, Estació Rocabruna al Ripollès, Castellfollit de la Roca, Tossa de Mar, Olot, Barcelona, Manresa...Per acabar fent un salt en el temps i situar-nos un any després als Jutjats de Girona. El protagonista sempre recorda, als seus sospitosos, la lentitud de la justícia d’aquests país, aquest salt temporal ens marca el temps transcorregut entre la finalització de les investigacions i la celebració del judici pertinent.
«Tocar el dos no és tan senzill» és una novel·la entretinguda, de lectura fàcil. I es quedaria només amb aquests qualificatius si no fos perquè té un rere fons de crítica social molt marcat, que és el que li dóna entitat pròpia; juntament amb el fet que no ens presenta una investigació a l'ús, ans al contrari se surt completament dels estereotips, endinsant-nos en el trencaclosques que haurem d’anar resolvent.
Marius Moneo, a mesura que ens endinsa en l'investigació ens farà plantejar un seguit de qüestions que malauradament són el pa de cada dia: és realment la nostra societat tan altruista i solidària com sembla?
L'autor ens posa davant el mirall de la dobla moral: Tractament amb el mateix raser a totes les persones? Té el mateix valor la vida d'un immigrant que el d'un nadiu? I si parlem d'una prostituta que a més resulta ser immigrant, cal que la policia es capfiqui en esbrinar que dimonis a passat? Per no parlar del que pot succeir si un dels acusats és una persona amb cert estatus social i reconegut pel gran públic.
«Quan un país es comença a mirar la gent de fora com un col·lectiu d’animalons, és mala senyal.»(pàg. 182)
