Gairebé 7 anys després de la meva sortida vaig tornar a la Universitat a on vaig estudiar-hi periodisme i a on hi vaig viure un munt de coses ben diverses durant quatre anys. No hi vaig anar a donar lliçons ni grans teories sinó a explicar el que m’he anat trobant en el meu dia a dia laboral des que en vaig sortir, un fet que quan jo estudiava sempre agraïa. Ho vaig intentar fer el millor que vaig saber, i si algun dels estudiants en va obtenir alguna conclusió, idea o consell doncs ja hauriem complert l’objectiu. D’altra banda, fruit de la meva manca d’hàbit, a l’hora de marxar em vaig descuidar un pen. Fa gràcia que en quatre anys de Universitat no en vaig perdre ni un, i un dia que hi torno, me’l descuido. Tranquils que no estava ple de documents secrets, però emprenya.
Més enllà de la xerrada, la visita em va servir per retrobar espais que feia també pràcticament 7 anys que no trepitjava. L’estructura de la Universitat continua sent la mateixa però el farcit ha canviat força. Fa ja un temps que amb ‘la colla’ que sempre anàvem junts a la Uni vam maleïr la destrucció de Can Fill de Puta, un lloc proper a l’actual bar que era el punt de trobada, converses i moltes discussions durant les estones lliures. El nom li ve donat perquè era un racó de mala mort -la veritat-, i un dia que el volíem ubicar davant altres persones, en Carles (un tiu molt fi) el va batejar d’aquesta manera. Realment, molt precís tot plegat. Continuant amb el mobiliari, els passadissos de l’edifici a on Periodisme solia fer classes s’han renovat de dalt a baix amb l’aparició d’espais ‘coworking’, em van explicar. M’hagués agradat visitar les sales d’ordinadors, a on a molts de nosaltres se’ns va aparèixer la mort intentant imprimir algun treball o vam perdre uns ‘quilets’ passant unes quantes hores a l’anomenat “assadero’, una classe plena de gom a gom de màquines i persones desprenent calor i a on mai s’obria una finestra. Més d’un cop vam pensar en presentar-nos-hi amb la tovallola, el banyador i les xancletes.
Per últim, em vaig retrobar amb els estudiants, i això crec que amb 7 anys tampoc ha canviat massa. Com aleshores, hi va haver els que es van interessar pel tema, van fer preguntes i van entrar al joc; els que s’ho miraven de més lluny però hi eren, i els que 24 hores després segurament no recorden ni el meu nom ni la meva cara. Jo, en algun moment o altre, vaig estar en tots els sectors. El text tan sols pretén ser una dosi de nostàlgia del retorn a un espai que d’alguna manera o altre et marca. També et marquen les Unigresques però això ja serà en un altre capítol!
