Que les coses sempre poden empitjorar, és una evidència empírica. Portem ja una colla d’anys en que l’evolució dels corrents polítics dominants indueix més aviat al pessimisme. S’imposa arreu una noció de la política basada en la confrontació agònica, la constitució de grans fronts absolutament polaritzats i la política entesa com a gran camp de batalla entre nocions del món totalment oposades. Tot i que la denominada esquerra populista també hi ha col·laborat una mica en aquesta dialèctica, és especialment en el terreny de joc de la dreta on s’ha anat imposat una noció de la democràcia política cada vegada més dèbil. Les eleccions enteses com una contesa en la que només hi ha un guanyador que s’ho emporta tot, tot negat la legitimitat al contrincant mentre es desqualifiquen minories i perdedors. Una visió molt restrictiva de la cultura democràtica on el terreny de joc ha de servir, des del reconeixement i el respecte, en lloc on s’harmonitzen i es pacten les diferències per tal d’assegurar el progrés i una bona convivència. La nova extrema dreta, arreu, ha empès al conservadorisme tradicional cap als marges tot portant a terme una batalla cultural que ens ha dut a una mena de versió soft del totalitarisme. Resulta curiós, que afirmen fer-ho en defensa de la llibertat, un concepte aquest que s’ha resignificat per voler dir que no esperem res de l’Administració ni de formes solidàries com les que representava l’Estat de benestar. Individualisme extrem, aïllament i fragilitat, negació de la noció de societat, augment de la desigualtat i cada vegada més exclosos reclosos als marges o directament a fora. La pobresa com a culpa per no haver-se sabut desenvolupar a una societat contemporània convertida en una selva, un lloc només digne dels forts i dels individus amb esperit de lluita.
Captar l’atenció dels humiliats i ofesos s’ha convertit en l’objectiu d’aquells que, justament, han abonat que la distòpia es fes una realitat. Recollir el ressentiment com a gran fita política, que no fer polítiques que abonin la inclusió i el progrés del major nombre de persones possibles. Llenguatge de batalla, discursos de confrontació, demagògia de manual, mentida darrera mentida, generació de por i utilitzar-la adequadament, promeses de redempció, dibuixar l’enemic, recórrer al comunisme com a fantasma quan ja només en queda l’anticomunisme. Les xarxes socials com a instrument per crear ficcions que tenen poc a veure amb la realitat, generar sensació de desgovern i caos, la culpa és sempre de la política, veritats alternatives, ja no compten els fets sinó el relat que se’n faci, la realitat com una ficció merament emocional, nihilisme, discurs amb reminiscències totalitàries, la raó ja no compta i encara menys el que fas o faràs només la capacitat o barra per insultar l’adversari. I la immigració com a gran enemic i culpable de tots els nostres mals. Trump, Bolsonaro, Le Pen, Orbán, Meloni, Milei, Bukele, Díaz Ayuso, Feijoo, Bukele, Alvise Pérez…
La dinàmica política resulta infernal. L’extrema dreta en el format 2.0 no és que piqui a les portes, és ja a dins de casa i s’ha anat fent amb el control de la situació país a país. L’estratègia d’Steve Bannon a Amèrica i David Cummings a Gran Bretanya conformen ja el manual de batalla de tota la dreta mundial; només es diferencien per matisos. Estem en una mena de reedició de la dècada ominosa dels anys trenta. El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat, va afirmar l’escriptor Thomas Mann en una conferència els anys cinquanta. Premonitori. Dos grans conflictes bèl·lics oberts, dinàmiques geopolítiques i comercials confrontades al món, inestabilitat, perills de recessió econòmica, debilitat extrema de la Unió Europea… I enmig de tot això arriba Donald Trump de la mà d’Elon Musk i el monopoli de la desinformació que és X. Les seves propostes, per dir-ho d’alguna manera, més boges que mai. Promet grans deportacions de emigrants, acabar amb les guerres tot facilitant barra lliure a la violència de Rússia i d’Israel, escalar la guerra comercial amb Xina, negar el canvi climàtic o desarticular la Unió Europea. La sensació de que es posarà al volant un home boig i que, el que a partir d’ara passi, resulta imprevisible. Tota la “carcúndia “del món ho celebra i està de festa, com també els grans interessos econòmics. Els nous dirigents extrems veuen reforçar la seva posició i els que encara no son el poder esperen un petit ajut del nou messies per accedir-hi. El món serà, probablement, més insegur, més desigual i més desagradable. Mals temps pel progrés i la cultura democràtica. Què pot sortir malament?
