Agraeixo llegir trames que tracten temes de rabiosa actualitat, però si a més els temes tractats estan basats en fets reals i es fa d'una forma mordaç, per a mi és el súmmum del plaer lector. Andreu Martín a «Tothom et recordarà» fa ple al quinze: ens parla dels atemptats gihadistes a Barcelona l'agost del 2017 i arran de tan tràgic succés munta una trama veraç i mordaç a parts iguals on també farà referència dels atemptats a França: a la sala Bataclan i a la revista satírica Charly Hebdo.
L'Andreu ens situa a Barcelona uns mesos després dels fets abans esmentats i poc abans de les eleccions que van tenir lloc el 21 de desembre del mateix any quan a Catalunya s'havia aplicat l'article 155. Amb aquest panorama apareix el cos sense vida de Santiago Ortuño, inspector de la Policia Nacional, al port de Barcelona.
La trama està organitzada en dues narracions paral·leles que ens vénen diferenciades per un canvi de tipografia i de narrador. Per una banda assistim a la investigació de la mort d'Ortuño per part dels Mossos d'Esquadra amb un narrador en primera persona i un altre que ens explica els últims dies de la vida de l'inspector amb un narrador en tercera persona.
L'Andreu Martínens parla de temes de rabiosa actualitat, sumat al ja esmentat problema gihadista, veiem els problemes de la immigració; el que costa aconseguir els papers de residència; el mal rotllo latent entre els diferents cossos de seguretat, en aquest cas entre Mossos i Policia Nacional; el moment polític amb força complicat, cal tenir en compte que el cap dels mossos ha estat destituït i el cos esta sota una vigilància fèrria. Ens parla del paper que juguen els infiltrats i els confidents policials dins de les organitzacions gihadistes.
Ens presenta un personatge que és de traca: un masclista, faldiller, mal policia, fet pel qual ha estat relegat a la Brigada d'Estrangeria, tot i que ell es creu mereixedor de totes les medalles, vermelles, que no té ni tindrà mai. És per culpa de la seva manera de ser —enamoradís i que per aconseguir anar al llit amb una dona és capaç de tot i més— que es muntarà un operatiu per fenar un suposat atemptat gihadista, posant en risc l'operació Diogenes que els mossos porten a terme juntament amb una magistrada de l'Audiència Nacional que us resultarà força coneguda (fins aquí puc llegir) i que va darrere d'un perillós imant fugit de Síria i que ja ha passat per diferents països d'Europa, Alemanya i Bèlgica, i que es creu que ara està al barcelonès barri del Raval.
«El problema d'Ortuño era que s'havia enconyat d'aquella contraformista» Amb aquesta frase resumeixen els fets els excompanys de l'inspector fent referència al seu enamorament per Leire Alfaro, cantant de Sandunga i els Rottweilers.
Aquí no puc per més que fer menció als trossos de lletres de cançons que l’autor atribueix al grup de Leire —i que són de cantants i grups reals— el seu to delirant i irreverent.
Hi ha un capítol "Santiago y cierra, España", ja el títol és per morir-se, que ens explica amb tot luxe de detalls com és dur a terme un operatiu policial, que dur aquest nom, i que resulta brutalment impactant pel seu realisme. El lector tindrà la sensació de trobar-se al bell mig de les furgonetes i els cotxes policials que corren pels carrers del Raval.
Si sempre és un plaer immens llegir al mestre Andreu Martí, us ben garanteixo que aquest cop he xalat de valent. És un llibre que requereix una lectura pausada per no perdre'ns cap detall ni matís, on tornem a gaudir de la fina ironia i l'estil incisiu al qual ja ens té acostumats l'autor.
