Estem vivint un empatx de necrofília reial. És obvi que la mort d’una monarca que ha regnat més de setanta anys en un país de la significació de Gran Bretanya és un fet noticiable. Però, tant? I no és només el temps i l’espai dedicat als mitjans, que està essent ingent, sinó un enfocament que més que informatiu resulta tòpic, lacrimal, hagiogràfic i anecdòtic, més propi de la revista Holaque de mitjans de comunicació que pretenguin proporcionar informació equilibrada i suficient, analítica, i no tan excessiva i edulcorada. Estem davant d’una d’aquelles profecies autocomplertes. Se’n parla tot el dia, es fan mil i un programes especials i llavors es diu que es fa perquè els oients els interessa i que són molts sensibles a la qüestió. Es tracta de crear una necessitat per després poder dir que la satisfem. Està fora de tot dubte que la relació de la població britànica amb la monarquia és una mica especial. La major part dels anglesos li tenen un respecte reverencial, fins i tot els republicans, i alhora frueixen de manera cruel amb les moltes misèries familiars que la família reial els ha proporcionat. Certament que han tingut una relació molt singular amb Isabel II, una monarca més aviat discreta, que l’han vist al llarg de tota la seva vida ençà de la Segona Guerra Mundial i que sembla suplir o complementar a cadascú la figura de la mare. Però que els britànics se les composin amb les seves particularitats i les seves problemàtiques psicosocials mal resoltes. Però a nosaltres, que ens aporta més enllà d’una distracció malsana?
La monarquia britànica, sortosament, té només i exclusivament un paper simbòlic. És allà on es va establir el principi de que “el rei regna, però no governa”. Però és obvi que és una institució caduca que de res serveix voler-li adjudicar uns valors que no té. La reialesa de Gran Bretanya és especialment rància i costosa. Les seves exposicions públiques i els quefers familiars resulten més aviat patètics. Acumulen una de les fortunes més importants del món, diuen que uns 80.000 milions de lliures entre tot. Són la primera immobiliària del país, propietaris de carrers sencers de Londres i incomptables finques rústiques, tenen interessos en tots els sectors d’activitat, exhibeixen formes i luxe de caràcter medieval i són el mal gust personificat. Tenen formes periposades, distants, mentre es mostren en els seus palaus medievals o als hipòdroms. Un món en runes. La darrera reina deia que el secret del seu èxit era “no fer ni dir res”, i això es branda com una mostra de gran intel·ligència política. Durant el regnat d’aquesta monarca que ara s’enterra per etapes, la grandesa de l’antic imperi s’ha devaluat fins al màxim mentre mantenen una ficció de ser-ho encara amb una Commonwealth que ja no es creuen ni ells. Tot en la monarquia britànica recorda el seu passat colonial i les malvestats i saquejos que van practicar quan eren la gran potència que dominava el món. Tot tant atrotinat com les innumerables bosses de mà que ha portat la gran dama i de falsa lluentor com la col·lecció de més de cinc mil barrets de gust dubtós que diuen que acumula. De tot això, d’un món que més li valdria desaparèixer ara en fem notícia i ho venem com una expressió dels valors democràtics.
Crec molt més dignes de dol i transcendència els referents del món de la cultura universal que, en coincidència, ens han deixat aquest dies, des d’un escriptor insuperable com Javier Marías fins a la magnífica actriu Irene Papas, o bé, la desaparició de dos grans cineastes com Jean-Luc Godard o Alain Tanner. Els trobarem a faltar, a ells sí, però a canvi ens deixen un llegat d’immens valor que no s’extingirà. Nosaltres i les properes generacions gaudirem el llenguatge precís de “Corazón tan blanco”, ens impressionarem amb la capacitat interpretava a “Zorba, el grec”, admirarem la subtilesa fílmica de la Nouvelle Vague i la magnífica i singular “À bout de souffle”, ens emocionarem tornant a veure la Lisboa de “A la ciutat blanca”. Obres que valen la pena i que perviuran. Dels monarques opulents, antics, hieràtics i insulsos ens en podem ben bé oblidar.
