L’assalt a les principals institucions brasileres per les hordes bolsonaristes embogides que s’ha produït fa uns dies, evidencia la pulsió totalitària que hi ha al darrera dels lideratges i els moviments il·liberals extrems de la dreta. En una reproducció de l’atac al Capitoli que van fer els seguidors de Trump ara fa dos anys, s’ha vist fins on es pot arribar quan es juga amb la polaritat extrema, el no reconeixement dels adversaris polítics i amb la falta de respecte i consideració a les bases que han de presidir els valors i comportaments a les societats democràtiques. Sorprèn en ambdós atacs, la realitat paral·lela en la que estan immerses les persones que els protagonitzen, embriagats no només de mentides i falses proclames, sinó també d’idees absolutament demencials. Lula vist com l’anticrist, el diable, o un comunista recalcitrant, cosa que sembla justificar apel·lar a la intervenció militar o bé dels extraterrestres. Bàsicament, els brasilers que no han perdut l’enteniment, aquests dies han sentit vergonya i indignació. Vergonya per la extravagància, la bestiesa dels plantejaments i, també, perquè Bolsonaro va obtenir el suport de 50 milions de votants, gairebé la meitat del electorat. Indignació per la falta de respecte als principis democràtics i als resultats electorals, també per la passivitat policial i d’algunes autoritats en relació a uns desordres públics que, fa dies, s’estaven preparant de manera oberta i massiva. I ben finançats.
Lula és un referent pel progressisme brasiler i llatinoamericà. Un demòcrata que està molt lluny d’aspirar ser un líder comunista o totalitari. El seu programa polític és de tipus socialdemòcrata on les prioritats són treure els 30 millors de brasilers que estan en la pobresa extrema, i fer-ho amb polítiques econòmiques d’impuls a l’activitat econòmica i l’establiment d’un sistema fiscal que permeti a l’Estat corregir les enormes i creixents desigualtats, així com recuperar, encara que sigui de manera modesta, l’ascensor social. Res que no es faci a la majoria de països europeus o occidentals. La coalició àmplia i moderada amb que es va presentar a les eleccions ho avala. Té al davant reptes importants i difícils. Ha de tornar el país a la normalitat, ha de recuperar pel Brasil la consideració i el bon nom que havia perdut en l’àmbit internacional. Ha d’intentar recosir un país social i ideològicament no només dividit, sinó profundament fracturat. Li caldria, també, recuperar unes elits empresarials i econòmiques que s’han alineat de manera quimèrica amb Bolsonaro, han comprat i s’han empassat el seu discurs. Resulta fàcil d’entendre, que el creixement econòmic i l’activitat empresarial resulten incompatibles amb el caos i l’aïllament internacional que representa l’extrema dreta. La paradoxa, és que la normalitat capitalista passa justament per Lula i el que representa el seu govern, l’altra opció és una quimera, especialment perjudicial per les mateixes elits.
La bona notícia és que sembla que la democràcia s’ha acabat per imposar al Brasil, doncs els militars no han entrat al drap que els volia induir a actuar en forma de cop d’estat. El govern democràtic ha reaccionat de manera ràpida i amb la contundència que la situació extrema mereixia. To plegat, pel seu excés, podria significar el fallit darrer cartutx de Bolsonaro, el seu cant del cigne. S’haurà de veure, però. Moviments d’aquestes característiques, amb diversos graus d’irrealitat, ja n’hi ha a tot arreu. Trump i el que significa disten molt de ser morts políticament. Els il·liberals, cada vegada més clarament ubicats a l’extrema dreta de manera descarada, governen a Itàlia, Polònia, Rússia, Hongria…; i són molt presents a França, els països nòrdics o bé a Espanya. El discurs conservador es va radicalitzant arreu i copia les maneres, el llenguatge i les formes del relat polític de l’extremisme. Encara que la historia no acostuma a repetir-se, el procés com els feixismes es van apropar i es van fer amb les formacions dretanes democràtiques a la Itàlia feixista o bé a l’Alemanya nazi ens haurien, i els haurien, de fer recapacitar. No és que correm el risc d’acabar prenent-hi mal, és que ja n’hem començat a prendre.
