Una vegada superada i oblidada la pandèmia hem tornat a recuperar el moviment frenètic que caracteritza aquest segle. Tothom que ha anat algun lloc aquestes vacances, proper o exòtic, coincideix en dir que hi havia moltíssima gent, que estava saturat. Ens hem tornat a llençar a la pràctica del turisme com si no hi hagués un demà. Si som honestos, de l’experiència fonamentalment n’haurem tret molt cansament, una quantitat ingent de fotografies -preferiblement selfies– que és el que dóna sentit al viatge i la gent que haurem conegut hauran set com nosaltres, turistes. Molta despesa per tant escàs resultat, però fer objecció de consciència a l’obligat moviment ens podria condemnar, en el nostre entorn, a l’ostracisme.
El turisme més enllà d’una gran activitat econòmica és, sobretot, una actitud i un comportament que ens indueix constantment cap a allò nou. Una manera de fer que també s’ha anat apoderant de la nostra vida quotidiana o, com a mínim, ha contagiat el nostre àmbit habitual de lleure. Ja no és gaire diferent la nostra contínua experimentació en el nostre temps lliure amb allò que fem en els nostres viatges. Atracció per allò diferent, consecució de noves experiències i incorporació del que és exòtic al nostre dia a dia. Alguna cosa tenen els grans espais de compra, les grans superfícies dels centres comercials com a immersió en un món de possibilitats infinites on podem adquirir allò aparentment singular i estrany que ens porta reminiscències de llocs llunyans. No importa que tot, amb l’estil ètnic que es vulgui, hagi estat produït a les mateixes factories de la Xina. L’engany, o si es vol la “inautenticitat”, formen part del joc. Les propostes de decoració de la llar ens ofereixen dotar la nostra casa dels estils de llocs llunyans que imaginem i les nostres apostes gastronòmiques sovint opten per la novetat de les cuines exòtiques. Una manera de viure durant una nit un viatge al Perú, a Itàlia, la Xina, el Japó, Amèrica del Nord, Tailàndia o l’Índia. Poc importa que les propostes a què accedim farien somriure als naturals d’aquests països que, com a molt, les considerarien una imitació grollera o directament una traïció. Acostumem a practicar, justament, un multiculturalisme low cost, de pura imitació. No pretenem en realitat fer una immersió, sinó consumir el que és nou i el que es porta. La qüestió és sentir-nos posseïdors de noves propostes estimulants que ens indueixen a tenir una falsa noció de cosmopolitisme de nosaltres mateixos. Ja no cal “conèixer” en el sentit profund del terme, només cal experimentar, encara que això tingui poc a veure amb la realitat del que se’ns proposa i del que imaginem. Habitem en un món paral·lel.
El viatge, així com qualsevol de les activitats que podem considerar dins de l’ampli ventall del turisme, porta incorporat el germen de la insatisfacció. Desencant perquè res no s’assembla a allò promès i imaginat (les platges no són tan blaves i cristal·lines, hi havia col·lapse de visitants, les ruïnes eren justament això, la família s’ha comportat de manera menys idíl·lica del que s’havia pensat, l’hotel va resultar mediocre…), però sobretot perquè tendim a establir unes expectatives irreals. Tot a la vida acostuma a ser millor quan ho imaginem que quan es materialitza. Com que, en definitiva, la nostra pràctica del turisme resulta més aviat una fugida, l’escapada acostuma a acabar sinó en decepció, si almenys amb una certa malenconia sobre el viatge que no va ser. De fet, més enllà de l’abús del màrqueting turístic, res no pot satisfer unes aspiracions que per definició no poden ser satisfetes. Al món simulat d’allò digital, no hi ha lloc per a una arribada, no hi ha lloc on aparcar o establir-se. Només hi ha el moviment perpetu per obtenir retalls d’un plaer que resulta quimèric. És la felicitat paradoxal que, en relació amb el consum, ens parla Gilles Lipovetski. Mai no s’obté el que s’espera. Res no és suficient per satisfer la nostra ansietat. Al capitalisme de l’hiperconsum, tot s’esvaeix a l’acte. El fetitxe de la mercaderia no té solidesa ni continuïtat en el temps. L’acte de consum esvaeix el desig que l’havia impulsat. Acceptem participar en un cicle continu que només ens porta a la insatisfacció. Repetim perquè l’espectacle ha de continuar. Capcots recuperarem la normalitat de setembre que, com diu la cançó de Love of Lesbian, arribarà sense que haguem après la lliçó. De la expectativa de felicitat vacacional només en quedaran les impostades entrades que n’haurem fet a Instagram.
