El debat polític a Europa i al món occidental està força centrat aquests dies en veure que passa amb la prevista signatura del tractat comercial entre el Canadà i la Unió Europea, conegut com a CETA, un acord de grandíssima transcendència i que tot que es va negociar de manera secreta i es volia fer passar de puntetes, finalment ha generat molta oposició pel que significa de pèrdua gairebé definitiva del concepte de sobirania política.
A Catalunya i Espanya el tema si que està passant gairebé sense pena ni glòria, abstreta com tenim la política en aquestes contrades en altres qüestions la funció de les quals, semblen ser, distreure’ns o bé que els arbres no ens deixin veure el bosc. Estem davant un procés de reglobalització de l’economia mundial, l’instrument del qual són el què es coneixen com a tractats comercials de “segona generació”, com són el TTP entre Estats Units i països asiàtics i americans del Pacífic, el TTIP entre la Unió Europea i els Estats Units o el TISA, que és un acord global per a la liberalització i privatització dels serveis públics. Darrera aquesta sopa de sigles hi ha la gran estratègia econòmica i geopolítica d’unes elits dominants que pretenen liquidar, en silenci i sense debat polític públic, bona part de les atribucions i instruments que donen sentit a les institucions polítiques i permeten una certa defensa del benestar col·lectiu. La clau del CETA i de tots aquests tractats es l’eliminació de les “barreres no tarifàries”, és a dir acabar de manera normativa i obligada amb tot allò que pugui frenar els interessos mercantils i financers, els quals passarien a tenir prioritat per damunt de qualsevol altra consideració. Entre altres, significa establir mecanismes de justícia privada per tal que les corporacions puguin denunciar als Estats pels negocis que els pugin haver fet perdre.
Aquests tractats bilaterals entre les grans àrees econòmiques i comercials del món, tenen la pretensió d’activar allò que creuen queda frenat per la multilateralitat de la Organització Mundial de Comerç, on també hi defensen els seus interessos els països emergents, Rússia i les potències asiàtiques. Aquests acords comercials com el CETA, no escapa a ningú la importància geoestratègica de situar els Estats Units en el node central, articulant tot allò que es coneix com a Occident, fent de nou Europa un paper més aviat subaltern. Encara que la propaganda oficial digui el contrari, estem davant de grans processos que portaran més deslocalitzacions i desindustrialització i creixement de la desigualtat. Significa generalitzar els baixos estàndards de protecció laboral anglosaxona a bona part del món, precaritzant el treball i desmuntant qualsevol vestigi d’activitat sindical i de xarxes de contenció. Significa també abandonar qualsevol principi de precaució en relació als temes alimentaris i mediambientals: ramaderia engreixada de manera perversa, transgènics, fracking…. El tractat de la UE i el Canadà no és un germà menor d’aquest procés, sinó molt major, ja que en el cas nordamericà s’hi poden acollir totes les empreses que tinguin una filial activa en aquell país, i aquest és el cas de les 30.000 majors corporacions dels Estats Units. El repte entre la ciutadania europea conscienciada, és forçar que això hagi de passar per tots i cadascun dels parlaments nacionals i així obligar a un necessari debat polític. Així ho acaba de fer la Valònia que forma part de la Federació Belga. Per posar dos exemples nostrats, no em consta que el Comitè Federal del PSOE d’aquest cap de setmana proper tingui previst tocar el tema, com tampoc ho ha fet aquests dies cap plenari del Parlament de Catalunya. La societat civil “organitzada” del país crec que tampoc es referia això amb la profusió d’estelades al Camp Nou, tot i que la sobirania es perdrà definitivament amb aquest tractats.
