Pierre Victurnien Vergniaud, revolucionari francès abans de ser guillotinat durant el període del Terror va fer aquesta reflexió: “La Revolució, com Saturn, devora els seus fills”. De manera menys sagnant, El Procés també va fagocitant els seus protagonistes. La destitució del major Trapero, cap dels Mossos d’Esquadra, fa mesos que s’esperava. S’ha fet per Nadal per treure-li rellevància informativa. És una manera de procedir molt típica de la majoria de governants. En quatre anys, aquest policia certament peculiar ha passat de ser un mite de l’independentisme a considerar-lo un enemic a retirar. Una joguina trencada en la polaritat extrema instal·lada a Catalunya, entre la qual ha navegat durant un temps, però les onades han estat excessives i se l’han acabat emportant. Ha estat un policia que, encara que es va deixar estimar per la política, aquesta dimensió no era ben bé la seva i la seva professionalitat li va impedir ser manipulat de manera flagrant com es va intentar reiteradament. De fet, se li va oferir anar de diputat a les llistes de Carles Puigdemont, moment en que va tocar retirada estrictament cap a la seva feina. Va viure el seu moment àlgid quan els atemptats de les Rambles de Barcelona, circumstància en que els Mossos van demostrar una gran eficàcia i nivell desarticulant i desfent per la via ràpida el complot que l’havia fet possible. Les seves ironies i sarcasmes a les rodes de premsa el van fer trending tòpic i l’independentisme venia samarretes amb la seva esfinx. Tocava la guitarra i s’encarregava de la paella a les arrossades de Pilar Rahola a Cadaqués. Un model de xarnego integrat i de funcionament de l’ascensor social. Es deixava veure a la llotja del Camp Nou i semblava que la fama no li desagradava. Una mica estrany per la discreció que s’espera d’un policia.
En els “fets d’octubre” de 2017, el seu paper va ser ambivalent. Va optar per la prudència que van ser incapaços de fer servir els polítics. Va triar una estratègia d’estrident deixadesa per part dels Mossos per tal d’evitar enfrontar-se a votants i organitzadors de la vetllada, cosa que li va comportar un judici a l’Audiència Nacional que l’hauria pogut portar a la presó, però en va ser absolt. Va apostar per defensar-se adequadament, renunciant a la condició de mite. El tribunal va entendre que havia intentat evitar mals majors així com el descrèdit d’un cos dels Mossos ja massa polititzat i que, alhora, ho tenia tot a punt per si havia de fer detencions entre el govern que va declarar la república no nata, si els jutges li demanaven que ho fes. Així de professional sembla entendre la funció policial. Abans, en el judici dels polítics de El Procés, el seu testimoniatge no va agradar gens als encausats. Sembla que Oriol Junqueras gairebé el culpabilitza del seu empresonament. Una vegada absolt, va ser restituït al càrrec al capdavant de la policia catalana, però era evident que ja no satisfeia als governants. Els que l’havien encimbellat de manera exagerada fent-lo un heroi ara el repudiaven. Només calia trobar el moment i algú disposat a l’encàrrec de treure-se’l de sobre i, a més, difondre un avís per a navegants. Així ho ha fet el conseller Joan Ignasi Elena. En un darrer gest de dignitat, Trapero no ha acceptat negociar i pastissejar la seva nova destinació. Sembla dir: que em donin el que vulguin i així no tindré deutes ni hipoteques amb ningú. La seva mirada trista dels darrers temps expressa el distanciament escèptic amb la política i amb els polítics.
Però, com quan abans anàvem a comprar el pa, en el cessament de Josep Lluís Trapero hi ha hagut una “torna”, que encara que s’ha volgut que passés desapercebuda, no és menor. S’ha defenestrat també a Antoni Rodríguez, responsable de la unitat d’anticorrupció des de la Comissaria General d’Investigació. Sembla que se li han passat comptes, justament per exercir la seva responsabilitat de manera independent al poder i a les directrius polítiques. Les seves investigacions han aixecat diversos casos que tenen en el seu centre gent del govern actual, com seria la qüestió del trossejament fraudulent de pagaments de Laura Borràs a l’Institut Ramón Llull, o bé els mecanismes pel finançament de les zones obscures de El Procés on sembla estar implicat l’ex-conseller Miquel Buch. Més enllà de la destrucció de símbols i de relegament de policies molt professionals, se li està fent un flac favor a un cos policial massa discutit, debatut, castigat i relegat pels mateixos que el dirigeixen. Una policia democràtica requereix de professionals ben formats i amb mitjans, però també de comandaments i dirigents polítics que entenguin el seu caràcter de servei públic així com de la seva necessària neutralitat. No és ni hauria ser un cos a utilitzar de manera esbiaixada i partidista pels governants de torn.
