Encara que de manera provisional i fràgil sembla que Israel i Hamàs han acordat aturar el foc a Gaza. Seria l’inici d’una paralització progressiva d’hostilitats que hauria de portar a la finalització de l’enèsima i no darrera guerra en aquest bíblic i sobrecastigat territori. Ves a saber per què, la pròxima arribada de Trump a la presidència dels Estats Units ha accelerat i motivat a les dues parts a establir aquests acords que tancarien la més sagnant i repugnant de les tragèdies contemporànies. Israel ha aconseguit moure el tauler d’Orient Mitjà de manera favorable els darrers temps, tot evidenciant la feblesa militar i política dels països àrabs. Això darrer ha induït als palestins a la negociació, ja que com s’ha posat de manifest, la batalla els resulta política, militar i humanitàriament insostenible. Netanyahu ha seguit les directrius de Trump una vegada assolits els seus objectius. Ocupar de manera constant Gaza li significaria un gran cost i amb la destrucció ha guanyat temps perquè el poble palestí s’haurà de dedicar molt temps a refer-se després de la derrota. Trump requereix de netejar l’escenari internacional de conflictes i, així, centrar la política exterior en el seu combat econòmic i estratègic amb la Xina. El següent pas serà forçar a una negociació entre Rússia i Ucraïna que posi punt final a l’altra gran conflicte sagnant, en favor de Rússia, naturalment. Resulta paradoxal, que algú tan bel·licós com en nou president nord-americà serveixi de motivació a parar els grans conflictes. De moment, sembla que li surt prou bé l’estratègia del boig que practica. Com que no se sap per on pot sortir, millor fer acords, ni que sigui amb els enemics, abans que arribi.
Qualsevol acord que pari, ni que sigui momentàniament la violència, val la pena. Hi haurà vides que no es perdran, però en tot el que fa referència a Palestina resulta difícil ser optimista a mitjà termini. De fet, si alguna cosa no ha estat la destrucció de Gaza és una “guerra”. Ha estat la pràctica d’un genocidi sistemàtic en un camp de concentració a cel obert. Una guerra, ho hauria estat si s’haguessin enfrontat els exèrcits de dos països lluitant amb una certa igualtat de condicions. Destruir literalment un país que tens encerclat resulta un abús es miri com es miri. Cinquanta mil morts i cap paret dreta ni possibilitat de portar a terme alguna cosa semblant a una vida. Si de cas, només pura supervivència dels que han tingut la sort de no ser tirotejats o que els caigui la casa a sobre. Els que no han mort, han patit un sofriment inimaginable per a qualsevol de nosaltres i se’ls ha humiliat de manera reiterada fent-los desplaçar, amunt i avall, en aquell petit territori. Es pot parlar de “tractat de pau”, però no ho serà en cap cas. El conflicte continuarà i tornarà a explotar de nou més tard o més aviat. El que ara es pacta, i veurem si es complirà, és només una treva. Un possible període sense guerra oberta, però mantenint la violència, la humiliació i el sotmetiment fins que esdevingui de nou insuportable i torni a esclatar. Tanta mort, tant sofriment i tanta opressió només poden generar més violència. Aquesta és una guerra que durarà eternament perquè neix i es desenvolupa com l’intent de fer desaparèixer un poble que ja ho ha perdut tot. Israel practica una guerra d’aniquilació i s’anirà reproduint per fases. La seva finalitat és que no hi hagi cap palestí a Gaza i Cisjordània. És una guerra ètnica i religiosa lliurada per gent que creu tenir drets bíblics sobre un territori on hi vivia altra gent als que se’ls nega qualsevol dret i dignitat, fins i tot la seva condició humana. I Occident, amb més o menys convenciment, ho recolza o bé ho deixa fer mirant cap a una altra banda. Resulta paradoxal, que això ho practiqui un estat conformat a partir del reagrupament d’aquells que van haver de fer front a l’Holocaust, que coneixen en carn pròpia el que és un intent sistemàtic de negació i eliminació. El seu dolor històric no justificarà mai el que està fent ara el sionisme.
