‘...hosti, quasi caic,... què era això?’ i encara et preguntes que perquè no has encès el llum; ara bé, resulta que tampoc has obert els ulls però ja t’has entrebancat amb la vora de la catifa que fa temps que hi és, ‘ai no, és una sabata,... què coi hi fot aquí?’. No saps pas qui l’hi ha deixat i quan, perquè estàs totalment convençuda que ahir, abans d’anar a dormir no ho vas pas veure. Ara bé, encara no havies tingut temps de recuperar-te: ja has topat de ple amb l’espatlla dreta, o ha sigut amb l’esquerra? És igual: el marc de la porta t’ha donat un cop, demà ja sabràs a quin cantó hi apareix el blau. Tanmateix, sort d’haver alçat les mans just en el moment d’aixecar-te del llit, perquè tot i que coneixes el camí quan estàs mig adormida i una necessitat fisiològica, al final t’obliga sí o sí a aixecar-te, ho fas, ei! però sense voler deixar de dormir. Per fortuna la banqueta del piano i la cama avui no s’han trobat, bon senyal, ningú l’ha mogut de lloc. Afortunadament en el camí no et pots trobar amb cap finestra entreoberta perquè no n’hi ha cap, i així no hi ha perill que et clavis un nyanyo al cap. I l’atzar ha fet que no hi hagi cap escala a prop, i per la mandra d’obrir els ulls o encendre els llums no t’has equivocat de posar el peu una mica més a la dreta, evitant així una caiguda escala avall. I bé, hi arribes sana i estàlvia, però no hi ha paper. Mal llamp, i ara què obro, l’ull o el llum?
Article publicat a L'EXABUIRO a El 9 Nou el 31/10/2016
